Publicitat
Publicitat

Notes sobre el Procés (18): els fets de setembre

Dimecres el poble català va començar a comprendre que la independència no és factible sense un gran esforç col·lectiu

1. El principi de la fi. Els fets de dimecres, malgrat les aparences i malgrat l’eufòria que han desvetllat en el nacionalisme espanyol, són un torpede a la línia de flotació de la integritat de l’estat espanyol. Enric Juliana va piular: “S’està obrint el cicle històric de separació de Catalunya d’Espanya”. Talleyrand va dir al seu patró, Napoleó: “Amb les baionetes es poden fer moltes coses, però no seure-hi”.

L’Estat ha guanyat perquè quan el poder s’enfronta violentament a una mobilització popular pacífica, és inevitable que a la curta guanyi el poder. Però a costa de la seva legitimitat, i si la mobilització persisteix, és aquesta la que, inexorablement, acaba guanyant.

Fa cent cinquanta anys, en una conversa informal, Cánovas del Castillo va deixar anar que “són espanyols els que no poden ser una altra cosa”. Després dels fets de dimecres, la frase esdevé àcidament actual.

En el fons, i a diferència del Regne Unit o del Canadà, l’Estat es resisteix a deixar-nos votar per inseguretat; perquè sap, millor que nosaltres, que les raons de l’independentisme són molt clares: ells no ens estimen, i nosaltres no els necessitem.

2. La batalla per la legitimitat. L’independentisme va perdre legitimitat en les sessions al Parlament dels dies 7 i 8. Perquè va forçar la legalitat, perquè es va imposar autoritàriament i perquè es va alienar els representants dels qui no es declaren independentistes però volen votar. Els fets de dimecres han tornat a agrupar la gran majoria de catalans. A partir d’ara, la batalla no és per la independència, sinó pel referèndum.

L’Estat no deixarà anar fàcilment el que considera que és seu

No és l’única mala notícia per al nacionalisme espanyol. Els fets de dimecres eliminen la possibilitat que es materialitzi l’únic escenari funest que tenia el referèndum de l’1-O: l’esfondrament. El fiasco es podia produir via defeccions (les multes del TC podien fer molt de mal entre els síndics), o bé per problemes logístics (la tramesa de butlletes i el recompte semblaven especialment fràgils). No és el mateix que la intervenció de l’Estat sigui subtil o que sigui brutal. En el primer cas, el fracàs es podria llegir com a incompetència, en el segon, com a impotència. No és el mateix, ni de bon tros. Madrid ha perdut els nervis, i ho pagarà molt car.

3. La temptació d’una DUI. L’1-O serà, definitivament, una mobilització en favor de la dignitat i del dret dels catalans a decidir el seu futur. Potser es votarà, però en unes condicions que ni seran ni semblaran les idònies.

Els partits independentistes poden tenir la temptació de declarar la independència l’endemà. Seria un gravíssim error, que tornaria a escindir el bloc favorable al dret a decidir, que tornaria a qüestionar la qualitat democràtica del Procés i que el desprestigiaria internacionalment.

4. La qüestió és guanyar. L’estat espanyol ha descomptat una reacció ciutadana de rebuig als fets de dimecres. Sap que tindran un cost en matèria de reputació internacional, però sap que, si la reacció és breu, els països occidentals miraran cap a una altra banda. No es tracta, doncs, de fer-la grossa de seguida, sinó de fer impossible que l’opinió pública europea ignori el conflicte, i això significa que les manifestacions de rebuig han de ser impecablement pacífiques, que les accions polítiques han de ser impecablement legals i que totes dues han de durar molt de temps.

Els partidaris del dret a decidir ens hem de preparar per a una lluita llarga, perquè l’Estat no deixarà anar fàcilment el que considera que és seu. Per als nacionalistes espanyols és una qüestió de dignitat; per a l’Estat, una qüestió de viabilitat; per a alguns, una qüestió de poder o de molts diners.

5. La forja d’una nació. Sense èpica no hi ha història, i sense història no hi ha nació. Més concretament: les nacions necessiten èpica que tingui el poble per protagonista. Per això Espanya recorre tan sovint al 1808 (una insurrecció, per cert, contra la legalitat) i nosaltres al 1714.

Dimecres, una generació de joves que no van conèixer Franco ni la Transició van mobilitzar-se per defensar quelcom tan abstracte com “les nostres institucions”, materialitzades en la seu del departament d’Economia de la Generalitat, amb el qual poquíssims deuen haver tingut mai cap relació conscient. Dimecres, el poble català va començar a comprendre que la independència no és factible sense un gran esforç col·lectiu. Dimecres, el Procés va començar a tenir èpica.

6. El miratge espanyol. Les manifestacions arreu d’Espanya en suport a Catalunya posen de manifest que arreu hi ha gent decent i capaç de sostreure’s al pensament únic, però ens equivocaríem si creguéssim que tindran pes polític: Rajoy sortirà reforçat de la crisi.

Riure, malgrat tot

Etiquetes