Notes sobre el Procés (19)
1. Votaré. Demà votaré, i votaré sí. Ho faré perquè crec que a Catalunya i a Espanya els anirà millor tractant-se d’igual a igual. Però si cregués que el que convé a Catalunya és un encaix satisfactori dins d’Espanya, és a dir, amb protecció a la seva cultura, finançament raonable, política d’infraestructures sensata, etc.; és a dir, si jo formés part dels qui defensen la “tercera via”, demà també aniria a votar i també votaria sí. Perquè l’única hipòtesi que permet imaginar que algun dia l’estat espanyol s’avingui a un pacte com aquell seria que s’hagués convençut prèviament que Catalunya se’n va. Mentre no s’ho cregui, i per molt que polítics, intel·lectuals, empresaris o bisbes propugnin el diàleg, no n’hi haurà. Perquè el diàleg pressuposa la llibertat: l’amo no dialoga amb allò que és seu; com a molt, s’hi comunica.
2. No ens farem mal. De moment, els indicadors no donen mostres que la tensió política estigui incidint sobre l’economia, però totes dues parts contenen la respiració.
L’Estat ha intervingut les finances de la Generalitat, però a l’hora de la veritat, i pel que veig, paga religiosament: no pot permetre que un desgavell a Catalunya perjudiqui la seva reputació financera, de la qual depèn a quin tipus d’interès es fa cada renovació del seu immens deute. Intervenció, sí, però sense fer cap destrossa.
3. Europa. Alguns es queixen de la passivitat d’Europa davant dels abusos de l’Estat. No són justos, perquè és gràcies a ella que la intervenció de l’Estat es conté i es contindrà. És gràcies a ella que la carta de la no-violència pot ser guanyadora.
Borja de Riquer ens recordava que el 1937 Azaña va escriure: “Una persona de mi conocimiento me asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos ”. S’atribueix a Espartero, que l’acabava de bombardejar indiscriminadament, la paternitat d’aquella “llei”, però l’origen és el menys rellevant; el que importa és que, quan es tracta de Catalunya, l’estat espanyol sempre té present el recurs a la violència. L’any 2011, quan tot just començava el Procés, un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, va deixar anar en públic: “ No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. [...] Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear[la] ”. És a l’inrevés: aquesta vegada es resoldrà perquè és la primera vegada que no es pot bombardejar Barcelona.
4. La batalla exterior. La sort dels catalans és només a les seves mans, però el desenllaç vindrà necessàriament de fora, de la pressió que els estats europeus acabin fent sobre l’estat espanyol.
Se’ns diu i se’ns repeteix que cap estat del món lliure està al nostre favor, i que caldria haver esperat una conjuntura internacional millor. Es tracta d’una anàlisi errònia. Els estats són conservadors per naturalesa i, per tant, sempre seran reticents a encoratjar moviments de fronteres (excepte si els afavoreixen) i sempre tindran interessos amb Espanya que no voldran posar en perill. La batalla no es juga a les cancelleries europees, sinó a l’únic que pot doblegar-les: la seva opinió pública.
L’opinió pública és mandrosa, però demà Europa ens mirarà, i el que vegi serà, potser, el més important de la jornada.
5. El dia 2. Demà al vespre el govern espanyol podrà proclamar que ha impedit la realització d’un referèndum amb garanties mínimes i resultats inequívocs. Això no vol dir, tanmateix, que hagi guanyat si les cues han estat llargues, si les meses on s’ha pogut votar han registrat una proporció elevada de votants i si la jornada -provocadors a banda- ha transcorregut de manera pacífica.
Es vaticina la caiguda de Rajoy en un escenari com aquest. Pot ser, però no sé veure de quina manera la seva caiguda podria ajudar l’estat espanyol a resoldre l’embolic en què s’ha ficat: Rajoy representa un punt mitjà entre els partidaris de mà més dura (Cs, part del PP i part del PSOE) i els partidaris de cessions cosmètiques (part del PSOE i Podem). No, el desllorigador no vindrà de Madrid.
Molt probablement, demà al vespre el govern català podrà proclamar que, dins de les dificultats, la jornada ha estat un èxit. Si tot va bé, encetarem una nova fase amb una correlació de forces més favorable. Alguns demanen la DUI. Això avui sembla un error, perquè les circumstàncies no hauran permès que el resultat constitueixi un mandat clar de suport a la independència. D’altres suggereixen eleccions autonòmiques anticipades; això avui també sembla un error, perquè introduiria confusió en un moment crític.
El dia 2 caldrà la sang freda que no es va tenir l’endemà del 27-S.
