Notes sobre el Procés (21)

1. Puigdemont no s’ha equivocat. Dimarts Puigdemont va fer el que havia de fer. Proclamar la independència s’hauria pogut fer amb tres milions de vots afirmatius més ben garantits. Sense ells, tirar endavant hauria estat un error colossal.

Sabíem que tres de cada quatre catalans consideraven que són els catalans els que han de decidir el seu futur. El referèndum ha estat molt important perquè ha posat de manifest que una part molt important d’aquesta majoria està disposada a lluitar per defensar aquest dret. A més, ha demostrat que els catalans no som espanyols per voluntat pròpia sinó perquè no se’ns deixa decidir el contrari.

Ara bé, pretendre imposar la independència basant-se en els resultats del referèndum hauria significat imposar-la sobre aquells -potser la majoria- que no hi donen suport i volatilitzar la simpatia internacional que els fets de l’1-O van generar arreu d’Europa.

Puigdemont va ser sotmès a una enorme pressió interna i externa, i va fer bé de fer el que tants li demanaven: donar una oportunitat al “diàleg”. Alhora, va delimitar el terreny deixant-ne fora només el nacionalisme espanyol (“ España no se vota ”).

2. El món respira. Dijous el New York Times atribuïa la millora de les borses mundials al desenllaç de la crisi catalana (“Spain-Catalonia relief nudges world stocks to fresh high ” [La rebaixa de la tensió entre Catalunya i Espanya torna a impulsar les borses d’arreu del món]). El món dona per finalitzat el conflicte. Merkel i Tusk, implicats a fons a aturar la crisi, ja pensen en una altra cosa.

Per al món el que s’ha de fer és clar: no es tracta de “dialogar” sinó que l’Estat reformi la Constitució per satisfer les inquietuds (que deuen ser serioses, atès el que es va veure per televisió) d’una part molt considerable de la població catalana. Allò que aquí es coneix com la “tercera via”.

Pedro Sánchez anuncia exultant que Rajoy s’avé, finalment, a la reforma de la Constitució. Tot, aparentment, en ordre.

El problema és que la prioritat del PP, de Cs i d’una part significativa del PSOE és justament la contrària: laminar la Generalitat privant-la de la policia, l’escola i els mitjans de comunicació. Es tracta d’un objectiu antic, però que ara sembla urgent per evitar que els episodis recents puguin repetir-se. Per altra banda, mai no ha estat el moment de millorar el finançament de la Generalitat, però ara és que no s’ho mereix.

És, per tant, més que probable que la proposta espanyola -que haurà de ser votada- acabi sent rebutjada pels catalans. En aquest escenari, la crisi tornaria a aflorar amb la mateixa intensitat que en les últimes setmanes.

3. La batalla exterior. La batalla de l’opinió pública internacional és una de les dues batalles fonamentals. Puigdemont ha fet una aposta i ara ha de sobreactuar: ha de deixar molt clar que està obert a un diàleg “sense condicions” i, mentre hi hagi una reforma de la Constitució en marxa, no pot fer-se enrere (com molts li estan demanant) adduint que l’Estat no vol “dialogar”. És més que probable que, tard o d’hora (potser molt d’hora), el món torni a alarmar-se pel que passa a Catalunya, i aquell dia ha de quedar clar que els catalans van complir el que se’ls va demanar.

Molts catalans es queixen que “Europa” no ens hagi socorregut. S’equivoquen. És perquè Europa estava mirant que la repressió va finalitzar abans que s’acabés la jornada de l’1-O, i és perquè Europa ha pressionat que l’Estat enceta una reforma de la Constitució que no té altre objectiu que evitar una nova crisi.

El desenllaç del referèndum no hauria de sorprendre a ningú: un moviment no-violent està condemnat a perdre totes les batalles excepte l’última. En el nostre cas, és gràcies a Europa que podem guanyar l’última batalla.

Però tampoc no ens hem de fer gaires il·lusions. Com molt encertadament ha escrit John Carlin a The Times a l’article que li ha costat deixar de col·laborar a El País, el més probable és que la Unió Europea només intervingui decididament després que “es trenquin més ossos catalans”.

4. Temps de relleu. El desenllaç del referèndum ha esquerdat la majoria parlamentària que dona suport al Govern. En aquest context, només estaria justificada la seva continuïtat si l’estat espanyol optés per una resposta ràpida als fets dels últims dies.

Ara bé, és molt més probable que l’Estat opti per una teranyina de procediments administratius, judicials i financers que asfixiï lentament l’autogovern. En aquest escenari, el que tocaria és que unes eleccions autonòmiques anticipades rellevessin els protagonistes de l’etapa Puigdemont i que un nou equip, deslligat de procediments personals i sense responsabilitat directa en l’1-O, pugui, primer, defensar l’autogovern, i, després, posicionar-se sobre la reforma constitucional.

Ningú amb seny va dir que seria fàcil. Ni ràpid.