Notes sobre el Procés (26): el Procés 1.0 agonitza

Els empresonaments d'avui són repugnants, però la indignació no ens acostarà ni un mil·límetre a la meta

1. No sembla judicialització, sinó prevaricació. Quan es van produir les primeres detencions, més de cent professors de dret penal de tot Espanya van signar una carta pública en què, després de manifestar el seu rebuig a la praxi independentista, manifestaven que els fets no permetien parlar ni de rebel·lió ni de sedició, i que tampoc estava justificada la presó preventiva. Posteriorment, tres reputats juristes -Javier Pérez Royo, José Antonio Martín Pallín i Joaquín Urías- han repetit insistentment que algunes de les decisions del jutge instructor no s’ajusten al dret. Pel que fa, per exemple, a la negativa que el diputat Sànchez assistís a la sessió d’investidura, el primer d’ells no s’ha estat de declarar públicament que es tracta d’un cas de “prevaricació de manual”. D’altra banda, la lectura d’alguns dels seus escrits, i molt en particular la interlocutòria de processament d’ahir, suscita perplexitat, perquè no es basa en una descripció veraç dels fets.

He demanat a experts en dret que em facilitin accés a opinions respectables que hagin argumentat públicament en defensa de les decisions esmentades, i no han estat capaços de fer-ho. He de concloure que la probabilitat que algunes d’aquelles decisions constitueixin delictes és molt alta. També sembla que ho seria la mateixa dissolució del Parlament en aplicació de l’article 155, entre altres actes realitzats per l’Estat.

2. L’independentisme està desconcertat. Legal o no, la persecució de l’independentisme ha comportat que els seus principals líders es trobin a la presó, a l’exili o pendents de judici. Tot i ser greu, aquesta circumstància no és el seu únic problema. Més important és la constatació del caràcter fantasiós del programa que es va enfonsar el 27 d’octubre. Després d’anys de fulls de ruta, avui la direcció només improvisa, i quan parla és o de greuges (la repressió i la vulneració de drets) o en termes metafòrics (“fer República”).

Avui l’independentisme ha de saber que el seu anhel és factible, però després d’un esforç col·lectiu llarg

Des del 3 d’octubre l’únic projecte en què la direcció ha estat capaç de donar una consigna a les bases ha estat la participació en unes eleccions de dubtosa legalitat i convocades per l’Estat. Com sempre, les bases hi van respondre amb disciplina. Però ni abans ni després aquestes bases han sabut com canalitzar la seva energia, més enllà d’accions simbòliques com assistir a concentracions o lluir llaços grocs.

3. La temptació del xoc frontal. Quan una massa està plena d’energia però mancada d’instruccions, el perill és que sucumbeixi a la temptació de la violència. Aquesta violència, encara que fos marginal, justificaria una repressió arbitrària i allunyaria encara més la part de la població que sense ser independentista és susceptible de simpatitzar-hi. Per aquest motiu, la crisi de lideratge de l’independentisme és perillosíssima.

La CUP, en canvi, continua donant mostres de serenitat i coherència. Ni improvisen ni es deixen pressionar. És cert que el grau de persecució de què han estat objecte no és comparable al dels altres partits, però no és menys cert que no han canviat el full de ruta que proposaven. Tanmateix, aquest full de ruta -la desobediència des de les institucions- condueix a la catàstrofe. Sobretot perquè no es disposa de la legitimitat que atorgaria una majoria consistent darrere del projecte.

4. I, tanmateix, les cartes són triomfadores. Igual que fa sis mesos, continua havent-hi més de dos milions de catalans que creuen que la independència és la millor opció per a Catalunya i milers de persones disposades a treballar abnegadament per aconseguir-la. A més, i a diferència del que passava fa sis mesos, l’independentisme compta amb una nova font de legitimitat: la denúncia internacional de les moltes vulneracions de drets fonamentals perpetrats per l’Estat i, indirectament, per l’opinió pública que li dona suport. Mai com ara l’independentisme havia estat tan justificat, i ho estarà cada cop més a mesura que el caràcter il·legal de la repressió sigui reconegut internacionalment.

Els empresonaments d'avui són repugnants, però la indignació no ens acostarà ni un mil·límetre a la meta. Les nostres forces poden ser suficients, però el rival és imponent i està disposat a tot. Tenim un dels dos ingredients necessaris per superar-lo: la disciplina. El que manca és un nou lideratge capaç de dissenyar una estratègia realista. I aquesta estratègia exigirà utilitzar incansablement totes les possibilitats, per minses que siguin, que ofereixin tots els instruments possibles, començant per la Generalitat. Avui l’independentista anònim ha de saber que el seu anhel és legítim i és factible, però que no pot ser realitat sinó després d’un esforç col·lectiu i ordenat que serà necessàriament llarg. Acaba la primera etapa; la segona encara no ha començat.