09/09/2016

Notes sobre el procés (9)

3 min
Notes sobre el procés (9)

El RUI.Sorprèn que hàgim trigat tant a arribar a la conclusió que la proclamació d’independència ha d’estar precedida per un referèndum que pregunti de manera inequívoca a la població si vol o no vol que Catalunya esdevingui un estat independent.

Crec que l’error de base prové de l’informe número 10 del Consell Assessor per a la Transició Nacional (14-7-14), que proposava que, després d’unes eleccions (autonòmiques) “que haguessin adquirit caràcter plebiscitari”, i en cas de resultat favorable als partits independentistes, el Parlament procedís a demanar negociacions amb l’estat espanyol i, si aquest s’hi negués, procedís a una “declaració unilateral d’independència”.

Vuit mesos després, el full de ruta acordat per CDC i ERC (30-3-15) establia, per contra, que la proclamació d’independència tindria lloc 18 mesos després de les eleccions del 27-S previ referèndum d’aprovació d’una proposta de text constitucional.

Poc després, el programa electoral de la coalició JxSí tornava a la línia del CATN establint que la proclamació de la independència tindria lloc un cop enllestides les “estructures d’estat” i molt abans que se celebrés un referèndum sobre una proposta de text constitucional.

Els resultats del 27-S van complicar les coses, perquè no van ser inequívocs.

Finalment, i sota la denominació “RUI”, s’està imposant la idea que la proclamació ha de ser precedida per un referèndum. Ja era hora, perquè aquest, i no cap altre, és l’instrument internacionalment reconegut per decidir aquesta mena de qüestions. Ja era hora, perquè ara els unionistes es veuen obligats a declarar no la seva oposició a la independència, que és legítima, sinó a la celebració d’un referèndum, que no ho és gens.

“El 2017 han de passar coses”. Parlo amb una persona important dins del procés. Coincidim que el fet més important ha estat la consulta del 9-N, que va suposar l’absència de l’estat espanyol del territori català durant unes llargues i pacífiques hores. Li comento que el procés va per llarg, que es tracta d’una marató i no d’un esprint. M’ho accepta, però diu i repeteix que cal que l’any vinent es produeixi alguna mena de xoc institucional perquè el procés es mantingui viu. Quan li demano en què està pensant em suggereix la celebració d’un referèndum oficial. Li manifesto que exigiria la participació de funcionaris, i que això em sembla inviable a curt termini. Em diu que no ho veu impossible, i el seu dubte m’esgarrifa.

L’endemà llegeixo que la inhabilitació de la presidenta del Parlament, encara que no immediata, és gairebé segura, i que la majoria del Parlament es manifesta disposada a no acatar-la. Respiro alleujat: “passaran coses” que mantindran viu el procés sense necessitat que ens suïcidem.

L’èxit del procés exigeix, entre altres coses, tenir clar que en el món de la política el conflicte pot ser viu, però que en tot moment l’ordre ha de regnar a l’administració pública.

Margallo a la Santa Seu. Dilluns el ministre d’Exteriors va referir-se al procés català a la roda de premsa posterior a la seva entrevista amb el seu homòleg vaticà. Un èxit de la diplomàcia independentista, que va aconseguint treure el “procés” de la carpeta d’afers interns espanyols.

Margallo va declarar: “El que he descrit és una cosa que a mi m’agradaria que arribés a la ciutadania”, i va concretar: “El resultat [d’una declaració unilateral d’independència] situaria Catalunya en una situació com Palestina, la República Saharaui, Ossètia del Sud, Transnístria, Abkhàzia o la regió del Donbass, a Ucraïna, unes entitats que aspiren a ser un estat però que no ho són perquè no tenen un reconeixement internacional mínim”; i va reblar que la sortida de la Unió Europea seria automàtica.

Un cop més, l’amenaça de “vagar per l’espai pels segles dels segles”. Un cop més, la necessitat d’insistir en la futilitat d’aquesta amenaça. Efectivament, per assolir la independència no n’hi ha prou amb una declaració unilateral; cal, a més, el reconeixement internacional. Ara bé, mentre aquest reconeixement no s’aconsegueixi, preval l’ statu quo : Catalunya continuaria formant part de l’estat espanyol i, per tant, de la Unió Europea. És més, l’exclusió de Catalunya de la Unió Europea exigeix que, a proposta de l’estat espanyol, s’aprovi per unanimitat dels estats membres la modificació dels tractats. Pot haver-hi no reconeixement per part d’Espanya i pot haver-hi exclusió de la Unió Europea, però no totes dues coses alhora.

Margallo sap que una declaració d’independència no aïllaria automàticament Catalunya, i l’esgarrifa pensar que algun país, encara que fos menor, pogués reconèixer el nou estat.

De vegades ens sembla que el procés està estancat, però seguim avançant.

stats