L’Ofensiva del Tet

EconomistaLa Guerra del Vietnam van ser tres guerres en una. Una guerra entre els sudvietnamites que donaven suport al règim prooccidental establert després de la partició del Vietnam i els guerrillers (Vietcong) que volien imposar -com al Nord- un règim comunista; una guerra entre el Nord, que pretenia la reunificació, i el Sud que s’hi oposava, i, finalment, una guerra d’Occident contra els expansionismes soviètic i xinès, que donaven suport al Nord.

En un principi, els americans consideraven que s’havien de limitar a donar suport econòmic i militar (en forma d’instructors i armament) als seus aliats. Aquests, però, van resultar poc eficaços al front de batalla i massa proclius a utilitzar l’ajut material de manera corrupta. Després de propiciar un canvi de règim (amb assassinat del president inclòs), Kennedy va concloure que no tenia més remei que incrementar el seu suport i implicar directament tropes americanes al combat. Progressivament, els americans en van anar desplegant fins a arribar a la increïble xifra de 548.000 soldats sobre el terreny (1968); el quàdruple i el sèxtuple, respectivament, dels que, dècades després, enviarien a l’Iraq i a l’Afganistan.

El grau d’implicació i la superioritat econòmica i tecnològica dels americans feien que la Guerra del Vietnam no es pogués perdre. De fet, els americans van estar esperant l’oportunitat per esclafar la insurgència. Quan es van convèncer que no arribaria mai, van decantar-se per una guerra de desgast basada en la superioritat numèrica i econòmica fins a deixar exhaustos el Viet-cong i el Nord.

El suprem comandant comunista era el ministre de Defensa del Nord, el general Giap, un heroi de la resistència contra els japonesos i el líder de la guerra d’independència contra França. Giap era conscient que un enfrontament obert era suïcida, i, per tant, practicava des del principi una guerra de desgast i defensava un acord diplomàtic amb els americans que alliberés el Nord de bombardejos i permetés el seu reforçament industrial. Per a ell, la reunificació era un objectiu a llarg termini. L’estratègia consistia a donar suport al Vietcong perquè s’infiltrés a les zones rurals i constituís bases clandestines des de les quals fustigar l’enemic i construir lligams de fidelitat amb els camperols al marge de l’estat.

Al govern del Nord no tothom coincidia amb Giap. Hi havia qui considerava que la reunificació era inajornable, que la població del Sud es revoltaria contra els seus dirigents si se li donava l’oportunitat de fer-ho i que una victòria ràpida era possible. Defensaven que la manera d’aconseguir-ho era ocupant nuclis urbans. Els russos donaven suport a aquesta visió, els xinesos a la d’una guerra prolongada. Finalment, el Partit Comunista es va decantar pels impacients, i el govern va aprovar un pla que va donar fet a Giap, que es va limitar a executar-lo.

Giap va tenir èxit en els preparatius. Tot i que els americans van percebre un moviment massiu de tropes del Nord cap al Sud des de la primavera de 1967, l’atac els va agafar completament per sorpresa.

L’ofensiva va iniciar-se el dia 30 de gener de 1968, durant les vacances de l’any nou lunar (el Tet), amb un atac massiu i simultani sobre un centenar de ciutats, incloent-hi la capital, Saigon.

L’ofensiva va ser una catàstrofe. Els americans van perdre 1.200 homes; l’exèrcit sudvietnamita, 2.100, i els atacants, 32.000. A més, el Vietcong va perdre una multitud de bases i, per tant, un control territorial que li havia costat una dècada de construir. El poble no va aixecar-se contra el règim (de fet, el comando encarregat de l’ocupació de la principal emissora de ràdio va ser incapaç d’emetre la gravació que portaven preparada). Un dels protagonistes de l’ofensiva (el general Tran Van Tra) va confessar, molt més tard: “No vam avaluar correctament l’equilibri de forces entre nosaltres i l’enemic, no ens vam adonar plenament que l’enemic encara tenia capacitats considerables i que les nostres eren limitades, i vam proposar-nos uns objectius que estaven més enllà de la nostra força real”.

S’ha dit molt que l’Ofensiva del Tet va ser decisiva per accelerar la retirada dels americans, perquè va desacreditar els seus comandaments militars, que havien estat repetint a l’opinió pública que l’enemic era incapaç d’una ofensiva a gran escala. Tanmateix, el cert és que aquest efecte no formava part dels objectius de l’ofensiva i que el suport de l’opinió pública americana a la guerra ja era molt baix a finals de 1967.

La guerra va durar set anys més, i el Nord la va acabar guanyant seguint l’estratègia de Giap: ocupar lentament el territori evitant els enfrontaments a camp obert amb una força superior per tal de minimitzar les baixes.

Suposo que no cal afegir res més.