Processos entrellaçats

Tant per als dirigents com per a l’opinió pública de l’Estat, el fet que tants catalans es declarin independentistes és equivalent a una mort: la del seu món

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

Joan Coscubiela, que està promocionant un llibre en què explica la seva visió dels últims anys de la política catalana, repeteix que els líders independentistes van prometre una independència “exprés i low cost ”, i que ara resulta que ni una cosa ni l’altra. L’expressió és afortunada, i conté molta raó. En qualsevol cas, el fet és que la política catalana està paralitzada perquè els guanyadors de les últimes eleccions tenen massa dificultats per interpretar la realitat, o, més precisament, per arribar a un consens sobre com interpretar-la.

És urgent, doncs, tractar d’entendre on som, i per fer-ho ens poden ajudar dos esquemes manllevats de camps del coneixement molt allunyats de la política.

Comencem per explicar què està passant al camp independentista, i per fer-ho faré servir l’esquema amb què la consultora tecnològica Gartner descriu les fases per les quals passa una innovació (internet o la telefonia mòbil, per exemple).

La primera fase (“Llançament”) és optimista: les possibilitats semblen cada cop més grans, i l’èxit, cada cop més fàcil; i culmina al “pic de les expectatives inflades”, on domina l’eufòria: els mitjans no parlen d’altra cosa, perquè l’èxit sembla imminent i inevitable. La segona fase (“Desil·lusió”) s’inicia quan apareixen els problemes (la tecnologia no és tan fàcil, la producció presenta massa problemes, el mercat no entén el producte), i pot culminar en “l’abisme de la desil·lusió”, quan tothom dona el projecte per mort. A la tercera fase (“Coster de la lucidesa”) apareix una versió de “segona generació”, més realista que la primera, que permet la progressiva recuperació de la confiança, tot i que d’una manera lenta i costosa. Finalment, el procés finalitza amb la quarta fase (“Altiplà de la maduresa”), quan els productes de “tercera generació” consoliden una posició al mercat que ja ningú no qüestiona.

Sortir de la situació actual dependrà de si els dirigents són capaços de proposar un nou full de ruta més realista

No es tracta d’una llei inexorable, sinó d’un esquema útil per interpretar processos que es repeteixen a la realitat. Des d’aquest punt de vista, el fet que l’independentisme estigui entrant en una fase de desil·lusió no ens hauria de sorprendre, en la mesura que massa gent havia inflat les expectatives més enllà de tota sensatesa. L’esquema també ens diu que per sortir d’aquesta desil·lusió caldrà un canvi d’estratègia, la qual cosa ens porta a preveure que la sortida serà més o menys ràpida en funció de si els dirigents actuals són capaços, ells, de proposar un nou full de ruta més realista, perquè, en cas contrari, ens caldrà esperar la seva substitució per altres líders.

Passem ara a examinar què ha passat a l’altra banda, a l’Estat i al cap d’aquells que se senten espanyols. Per fer-ho podem fer servir el conegut esquema que la psicòloga Kübler-Ross va elaborar per descriure les cinc fases del dol.

A la primera fase (“Negació”) el subjecte tracta d’eludir una realitat que li resulta insuportable. A la segona (“Ira”), descarrega la seva frustració sobre un tercer (Déu, el metge, el difunt...) que identifica com a culpable. A la tercera (“Negociació”) comença a acceptar que no hi ha res a fer. A la quarta (“Depressió”) cau abatut per una realitat ja inexorable. Finalment, a la cinquena (“Acceptació”), deixa de mirar enrere i comença a explorar opcions de futur.

Tampoc en aquest cas som davant d’un procés que tothom segueixi de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat i ni tan sols en el mateix ordre, però sí d’un esquema que ens ajuda a entendre que entra dins una certa normalitat que els dirigents de l’Estat hagin passat de parlar de “suflé” a parlar de “cop d’estat”, i que l’opinió pública hagi passat d’una aparent indiferència a l’“ ¡A por ellos! ” Ho han fet perquè tant per als uns com per als altres que tants catalans es declarin independentistes és equivalent a una mort: la del seu món. També ens ajuda a entendre que necessiten temps per superar aquesta fase, i que ho faran si l’independentisme, a la vegada, és capaç de superar la seva fase de desil·lusió i persistir amb noves idees i amb renovades energies.

La independència -al segle XXI i dins d’Europa- només pot ser “ low cost ” perquè només és possible mitjançant un acord, però no pot ser “exprés” perquè l’altra banda necessita molt de temps i moltes proves (moltes eleccions guanyades pels independentistes) per assumir que no hi ha altre remei que asseure’s a negociar els termes de la secessió. A més, ara queda clar que l’independentisme ha de convèncer més catalans abans de poder somniar a negociar amb l’Estat, i això portarà temps.

Aquesta partida, com totes les importants, la guanyarà qui, des d’una posició realista, sigui capaç d’aguantar més.