Quatre idees per a Barcelona

1. Posar el cartell de “Complet”. La pujada dels lloguers i la gentrificació són les conseqüències de la saturació de la major part de la ciutat; una saturació que, al seu torn, és conseqüència del seu èxit com a ciutat a visitar, on estudiar i on treballar.

Un cop assolida la saturació, cada nova plaça turística (hotelera o no), cada estudiant estranger addicional que capten les nostres universitats, i cada habitatge reconvertit en 'coworking', són uns quants barcelonins menys (l’alternativa, que és augmentar la densitat, encara que sigui construint habitatge social, si no es fa molt i molt bé, va en detriment del benestar).

Posar més coses a Barcelona beneficia els propietaris en general i perjudica els ciutadans en general, i els poders públics han de protegir els segons en detriment dels interessos dels primers. Hi ha dues maneres de fer-ho: invertint en transport intramunicipal i intermunicipal i seleccionant.

Barcelona no ha de deixar de desenvolupar i de captar nous projectes turístics, empresarials i acadèmics, però, simultàniament, ha de fer-hi lloc. Millor traslladar fora de la ciutat activitat turística, empresarial o acadèmica que seguir expulsant ciutadans. Passar d’afegir a substituir. Barcelona és una ciutat d’èxit perquè s’hi ha treballat bé; l’èxit obliga ara a treballar encara millor.

D'altra banda, la millora del transport públic equival a augmentar la superfície a disposició dels barcelonins; probablement, a un barceloní de tota la vida li disgustarà haver de marxar a viure en una promoció al Vallès, però el disgust seria menor si el metro hi arribés.

2. 'No' als llocs de treball pobres. A les ciutats dinàmiques proliferen els treballadors pobres: gent que no arriba a final de mes encara que treballi a temps complet. Perquè abunden els llocs de treball mal pagats i perquè els preus (sobretot de l’habitatge) són alts. Proliferen els llocs de treball mal pagats perquè la gent poc formada té moltes oportunitats de treballar-hi: al turisme, per a les plataformes tecnològiques, en l’atenció a persones dependents i a l’economia submergida (per exemple, com a manter). Allà on hi ha llocs de treball poc qualificats no hi ha escassetat de treballadors, perquè la immigració en proporciona de manera il·limitada; per tant, els salaris tendeixen inexorablement a la indignitat.

Els llocs de treball legals han d’estar protegits per un salari mínim de ciutat que ha de ser més alt que el general perquè la ciutat és més cara. Per això la ciutat de Nova York ha imposat un salari mínim més alt que el de l’estat de Nova York (el qual, al seu torn, el té més alt que el federal). Pel que fa als llocs de treball submergits, s’han de perseguir sense falsos escrúpols.

3. Reconvertir el turisme. És evident que el turisme crea riquesa, però no hi ha evidència empírica que els ciutadans que hi conviuen (i que, per tant, en pateixen les molèsties) n’obtinguin cap benefici. El nivell de vida mitjà (mesurat en termes de poder adquisitiu) dels ciutadans de Barcelona no és més alt que el dels habitants de Saragossa, de la mateixa manera que el de les comarques turístiques (com l’Empordà, el Baix Penedès o la Cerdanya) és més baix que el de les comarques que no tenen ni platja ni neu. Es tracta d’una paradoxa, no d’una fatalitat; el fet que el nostre turisme no distribueixi riquesa no vol dir que no pugui fer-ho.

Abans hem dit que una de les coses que cal seleccionar a Barcelona és el turisme. Hi ha tres maneres de fer-ho: restringint la seva expansió (com fa el PEUAT), augmentant els salaris dels seus treballadors i carregant-li impostos específics. Totes tres seleccionen a base d’encarir el cost de la pernoctació (la segona, a més, encareix la restauració i altres serveis pels quals paga el turista). Totes tres són vàlides i el millor és utilitzar-les simultàniament.

Barcelona ha de passar d’esforçar-se a rebre més turistes a esforçar-se a extreure més valor d’un nombre que no ha de créixer (sinó més aviat decréixer) i distribuir-lo millor. Si, per exemple, una taxa turística suficient permetés reduir el preu dels abonaments al transport col·lectiu, el ciutadà anònim percebria –encertadament, i per primera vegada– que el turisme li aporta algun benefici real.

4. Seguir apostant per la ciència i per la indústria puntera. Barcelona és l’epicentre d’una renovació extraordinària del sistema productiu català mitjançant l’aparició d’una indústria que es basa en la ciència, sobretot en el camp de la biotecnologia i el digital. Aquesta renovació és la base de la prosperitat futura de tots els catalans i descansa en dos factors: l’aposta de la Generalitat i el sistema universitari per la recerca, i l’atractiu de la ciutat com a bressol de 'start-ups'. És vital insistir-hi.