Una sorprenent coincidència

Per què la família i la fecunditat reviuen als països escandinaus i no als mediterranis?

L’ARA de dijous explicava, a la pàgina 18, que Casado havia proposat que “les immigrants irregulars que donin el seu fill en adopció no siguin expulsades de manera immediata d’Espanya”.

Poc puc afegir al que molts han dit sobre la qualitat democràtica i humana de la proposta. En canvi, sí que crec que pot tenir interès un comentari sobre la seva justificació. Casado l’emmarcava en la proposta d’una llei de suport a la maternitat, l’objectiu últim de la qual seria combatre l’”hivern demogràfic”. Afegia que la llei serviria per defensar “la cultura de la vida, la maternitat, les famílies”.

No hi ha dubte que la baixíssima natalitat espanyola representa un problema gravíssim. Potser el més greu que afrontem. Per tant, que Casado mostri preocupació per això és una bona notícia. No ho és tant que posi de manifest que no l’ha analitzat d’una manera seriosa.

Una bona guia del que sabem sobre la natalitat (i, de passada, sobre la família) a les societats contemporànies és un llibre publicat fa un parell d’anys per l’eminent sociòleg Esping-Andersen, 'Families in the 21st Century'.

El PP proposa que les immigrants sense papers que donin el fill en adopció no siguin expulsades d'Espanya

En totes les societats occidentals la taxa de fecunditat (el nombre de fills per dona) havia anat disminuint, primer als països escandinaus i entre la població amb més estudis, i finalment a tot arreu i entre tothom, fins a assolir mínims als anys setanta als països escandinaus i als noranta als països mediterranis. Així, si als primers la taxa de fecunditat era de 2,6 l’any 1965, vint anys després havia caigut a 1,6. Als països mediterranis, una taxa de 3 l’any 1965 va passar a 1,3 trenta anys després. Aquest deteriorament ha estat paral·lel a la reducció del nombre de matrimonis i de la seva durada.

Tradicionalment aquests fenòmens s’havien explicat de dues maneres. L’explicació economicista es fixava en la incorporació de la dona al mercat de treball i, en definitiva, en la seva independència econòmica: la dona ja no necessita un marit i, a més, la carrera professional li exigeix un temps que ja no està disponible per a la criança dels fills. L’explicació cultural es fixava en els valors “postmoderns” propis d’una societat que ha assolit determinats nivells de benestar: individualisme, auto-realització i emancipació. Totes dues conclouen el mateix: el deteriorament de la família i de la fecunditat és inexorable.

Tanmateix, la tesi cultural podia ser posada en qüestió per l’observació que, generació rere generació, el nombre de fills que les dones manifesten desitjar és constant: entre dos i tres. Això tant quan la xifra real era superior (però l’accés a la contracepció era difícil), com quan era (o és) inferior.

Però el que ha posat en crisi totes dues teories és el fet que la família i la fecunditat tornen, fins al punt que Esping-Andersen parla d’una "gran reversió demogràfica". Avui a Suècia la taxa de fecunditat se situa entre 1,9 i 2 (i només un 5% de la recuperació pot explicar-se per la immigració), el nombre de casaments augmenta (de 30.000 a 50.000 en vint anys) i la proporció de divorcis es redueix. La recuperació, igual que com ho havia estat el deteriorament, ha estat liderada per la població amb més estudis.

Tot això als països escandinaus, però no als mediterranis, que segueixen presentant les pitjors xifres de fertilitat, casaments i divorcis del món.

Si la salut de la família i la natalitat interessen de debò a Casado, el que cal és que es deixi d’ocurrències sobre els fills de les immigrants irregulars

Per què la família i la fecunditat reviuen als països escandinaus i no en altres, i sobretot als mediterranis? Esping-Andersen fa una anàlisi exhaustiva de l’evidència empírica i conclou que “la baixa fecunditat té lloc quan la societat no s’adapta al nou paper econòmic de la dona [...] i l’estat del benestar ha d’adoptar [...] polítiques que permetin la conciliació familiar, [les quals] no seran genuïnament efectives tret que vagin acompanyades de la igualtat dins les parelles”.

La conclusió d'Esping-Andersen és que, si el que es vol és augmentar la natalitat, i contra el pensament popular, el que cal és “accelerar el procés de difusió de les noves normes de rols i relacions de gènere”. En concret, assenyala que l’evidència empírica ha posat de manifest l’impacte de la igualació de les baixes paternals en el nombre de fills.

I això ens porta a una segona peça del mateix exemplar de l’ARA, el qual ens informava, a la pàgina 11, que el PP de Casado està tractant de bloquejar el decret d’igualació de les baixes paternals amb les maternals.

Si la salut de la família i la natalitat interessen de debò a Casado, el que cal és que es deixi d’ocurrències sobre els fills de les immigrants irregulars i passi a ocupar-se de posar remei a l’escàndol que representa que tantes espanyoles no puguin tenir tants fills com voldrien (i com tenen les sueques). Un pas imprescindible és la igualació de les baixes paternals.