Una guerra perduda

Sovint cal estalviar forces, reorganitzar els efectius i esperar que les circumstàncies internacionals canviïn

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco. Burgos 1º Abril 1939”

En principi, un cop d’estat pretén controlar les principals institucions i el territori des de les primeres hores. El del 18 de juliol de 1936 va fracassar parcialment perquè en moltes ciutats les forces lleials a la legalitat van aconseguir neutralitzar-lo. Tot i això, la guerra hauria pogut ser breu si Madrid hagués caigut a la tardor, com va estar a punt de passar. Però la resistència de milicians i sindicalistes va ser ferotge, i el front es va estabilitzar als afores de la ciutat fins a l’acabament de la guerra. Aleshores es va popularitzar la consigna “ resistir es vencer ”, i d’alguna manera el desenvolupament de la guerra va girar al voltant d’aquesta idea.

Ja des de les primeres setmanes, el president de la República, Manuel Azaña, veient la decisió amb què Alemanya i Itàlia ajudaven els facciosos, va arribar a la conclusió que la República no podia guanyar la guerra, i així ho va manifestar a innombrables interlocutors. Per a ell, del que es tractava era de no perdre-la, i mentrestant guanyar el front exterior. En l’execució d’aquesta política va tenir dos adversaris.

El primer va ser l’actitud dels dirigents de França i la Gran Bretanya, formalment compromesos amb la legalitat republicana però poc disposats a ajudar-la. Els britànics, en particular, sentien més simpatia pels revoltats que pel govern republicà, d’on els sobraven els comunistes i els anarquistes. El resultat va ser que mentre les aviacions alemanya i italiana bombardejaven el front i la rereguarda republicanes, francesos i britànics s’adherien a la política de no-intervenció. Al final, la República només va poder comptar amb el suport de la Rússia soviètica, la qual cosa va decantar la balança en favor del minúscul Partit Comunista, que va acabar controlant el millor exèrcit de la República, el de Maniobra.

Si els republicans haguessin practicat una guerra de resistència, les coses haurien pogut acabar d'una altra manera

El segon adversari de la política de resistència va provenir del president del govern des del maig de 1937, Juan Negrín, i de l’estat major de l’exèrcit republicà, i molt en particular del general Vicente Rojo.

Malgrat que des del principi de la guerra la República no havia fet sinó perdre terreny (la primavera del 37 havia caigut Bilbao), i malgrat que des de la Primera Guerra Mundial s’havia après que ja no hi havia “batalles definitives”, Negrín i els estrategs republicans es van entestar a portar a terme ofensives brillants destinades a capgirar el curs de la guerra.

Que aquestes ofensives podien acabar malament es va veure de seguida a Brunete (juliol) i a Belchite (setembre). No obstant això, al desembre l’exèrcit republicà va iniciar una ofensiva extraordinària sobre Terol destinada a recuperar la ciutat i alliberar pressió sobre Madrid. La ciutat, efectivament, va caure, però el que en va seguir va ser una llarga batalla de desgast després de la qual l’exèrcit republicà, mancat de reserves i dividit pels enfrontaments entre comunistes i anarquistes, va quedar exhaust i a mercè de la contraofensiva. A principis de març, el front es va enfonsar al llarg de 300 km i, de l’empenta, Franco va ocupar Lleida i les preses hidroelèctriques del Pirineu per una banda i Vinaròs per l’altra, amb la qual cosa Catalunya va quedar aïllada de la resta de la zona republicana.

No escarmentat amb aquesta lliçó, al cap de pocs mesos l’exèrcit republicà va organitzar una nova ofensiva a l’Ebre que també havia de constituir la “batalla definitiva” que permetria guanyar una guerra que semblava perduda. Entre juliol i novembre de 1938 es van succeir els avenços i retrocessos al llarg de la Terra Alta en una altra batalla de desgast que va tornar a deixar l’exèrcit exhaust. Quan finalment el front es va enfonsar, Catalunya va caure com una fruita madura en qüestió de dies.

Amb l’avantatge que proporciona la perspectiva, és difícil no concloure que si els estrategs republicans haguessin fet cas de la prudència d’Azaña i haguessin practicat una guerra de resistència les coses haurien pogut acabar d’una altra manera. Al capdavall, la guerra mundial va començar només cinc mesos després de la derrota, i Espanya s’hauria pogut convertir en un teatre d’aquella guerra, que va acabar amb la derrota dels aliats dels facciosos.

És indubtable que, quan vas perdent i creus que tens la raó, la temptació de presentar una batalla a tot o res és molt gran, però sovint el que cal és estalviar forces, reorganitzar els efectius i esperar que les circumstàncies internacionals canviïn.

Suposo que no cal afegir res més.