“Pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7,15-20)

La desigualtat econòmica és “el repte decisiu del nostre temps” (Barack Obama, 12/04/2013)

En els últims anys han caigut a les meves mans una gran quantitat de textos sobre la crisi de l’esquerra europea i de la socialdemocràcia en general. No sóc en absolut un expert sobre la qüestió, però potser el lector tolerarà que hi doni la meva opinió com a persona interessada en la societat que m’envolta.

Al meu mode de veure, el principal problema de l’esquerra consisteix en la seva identificació amb un qualificatiu: “progressista”. Aquesta identificació ve de lluny: originalment, el programa de la dreta era la preservació de l’ordre establert i el de l’esquerra la seva transformació en nom del progrés. Era l’esquema clàssic dels conservadors i els liberals a la Gran Bretanya i dels absolutistes i els liberals a l’Espanya del XIX. Més enllà de l’egoisme de la classe privilegiada, el conservadorisme tenia el seu sentit: l’estabilitat té un enorme valor que només podem endevinar gràcies a l’exemple dels països que l’han perdut, i el cas de l’Iraq és paradigmàtic.

Ara bé, els liberals van acabar triomfant arreu, Espanya inclosa, i arreu van imposar el seu programa individualista, que va implicar una transformació profundíssima de les societats occidentals, la materialització de gestes tècniques i una enorme millora del nivell de vida general. Pocs han aplaudit aquest progrés amb més entusiasme que Marx i Engels al Manifest comunista (1848).

Derrotats els conservadors, els primers “socialistes” van voler construir una doctrina que superés el “capitalisme” presentant-se com a més progressistes que els liberals, i d’aquí el seu entusiasme per la industrialització i pel progrés tècnic, i d’aquí que una part fonamental de la batalla ideològica del segle XX consistís a presentar el socialisme com una alternativa al capitalisme que garantiria més progrés material per als ciutadans corrents.

Ningú no discuteix que el socialisme va fracassar a l’hora de construir aquesta alternativa, però el problema de l’esquerra contemporània no és aquest, sinó que continua creient i proclamant que la seva missió és frenar els “conservadors”, com si aquests no haguessin desaparegut de l’escena fa més d’un segle.

Així, per exemple, a casa nostra som víctimes d’una propaganda que repeteix incansable que el PP o CiU són forces “conservadores”, la qual cosa és grotesca. Es pot estar d’acord o no amb la liberalització del sòl i la política de frenesí constructor, amb el transvasament de l’Ebre, amb Port Aventura primer i Barcelona World després, amb la proliferació d’infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries, amb la liberalització dels horaris comercials o amb el menysteniment pel medi, però el que és absurd és identificar qui impulsi tot això amb un “conservador”, perquè de conservador no en té res, i de reaccionari encara menys. La dreta no vol ni preservar ni molt menys tornar al passat, sinó transformar, i, en la mesura que l’hi deixin fer, transformar com més de pressa millor. A l’esquerra no li cau simpàtica la política de Bauzá, però Bauzá no vol fer altra cosa que transformar les Balears: físicament, econòmicament i culturalment. Podrem opinar sobre si aquesta transformació és un “progrés” o no, però és grotesc, insisteixo, identificar-la amb el conservadorisme. En el nostre temps, les úniques forces conservadores d’un cert vigor són les de l’ecologisme, i és només per aquest motiu que aquest moviment irrita la dreta.

En aquestes circumstàncies, el que m’astora és que l’esquerra experimenti una crisi tan aguda i tan persistent d’identitat. Vivim en una societat que està sacrificant frívolament el seu patrimoni natural i cultural, i vivim en una societat molt desigual; concretament, la més desigual d’Europa. La nostra és una societat que necessita una força que exigeixi que cada mesura que impliqui la transformació del patrimoni sigui sotmesa a una rigorosa anàlisi de cost-benefici i que exigeixi que aquesta anàlisi sigui coneguda i avaluada pel poble. I la nostra és una societat que necessita que hi hagi alguna força política que es fixi com a objectiu aconseguir millorar l’equitat sense sacrificar l’eficiència. No és impossible: els països que protegeixen millor el seu patrimoni són també els més competitius del món i són també els més equitatius. Els tenim molt a la vora, en direcció al nord-est. Lamentablement, l’esquerra catalana ha buscat inspiració a tot arreu menys en aquesta direcció: a la Rússia soviètica, a la Cuba de Fidel, a Itàlia sempre, a la Gran Bretanya de Blair, al Brasil de Lula, a la Veneçuela de Chaves...