Per què votaria 'no'

Fa tres anys l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu va anunciar el seu propòsit de promoure la candidatura de Barcelona-Pirineus per als Jocs d'Hivern del 2022. La reacció de la ciutadania i de l'oposició va ser freda, quan no hostil. No obstant això, l'alcalde va designar com a responsable del projecte un corredor de fons, Enric Truñó, que després ha estat ratificat per Trias.

El dossier no és públic, però ha estat filtrat a diversos mitjans de comunicació, que (potser a canvi) n'han fet valoracions positives. Malgrat això, Trias no sembla entusiasmat amb la candidatura i, finalment, ha optat per sotmetre-la al vot ciutadà.

Fins aquí, la seqüència em sembla impecable, i contrasta amb el costum, tan ineficient, dels governs espanyols de començar desfent l'obra del seu predecessor. El cas de l'ordenació de l'ensenyament és paradigmàtic (i, a les Illes, en aquest moment, escandalós). En canvi, els països a què hem d'aspirar a assemblar-nos construeixen sobre el llegat rebut: l'actitud és constructiva i el resultat previsible; són països més avorrits, però més eficients. Que Trias hagi mantingut Truñó, que doni suport (encara que tebi) a un projecte heretat i, finalment, que, en el dubte, el sotmeti a votació, em sembla una actitud exemplar.

Què s'ha de votar, quan arribi el cas? Òbviament, hauríem d'esperar a conèixer el dossier per posicionar-nos, però diumenge passat, i des d'aquestes mateixes pàgines, el president de la Federació Catalana d'Esports d'Hivern, Òscar Cruz i Dalmau, feia campanya específicament favorable ("Sí a Barcelona-Pirineus 2022"). D'altres ho han fet des d'altres talaies. Estic disposat a canviar d'opinió si se'm facilita més informació, però em temo que les raons que m'han posat davant dels ulls per justificar el projecte em porten a un veredicte negatiu. Heus aquí per què.

1. Els Jocs accelerarien la construcció d'infraestructures necessàries. Es tracta d'un argument habitual a les nostres latituds, però impropi d'un país seriós, i fora bo començar a comportar-nos com si ho fóssim. En un país seriós les infraestructures no es construeixen perquè s'està organitzant una festa, sinó si es donen dues condicions: que siguin necessàries i que es disposi dels diners.

2. El projecte és auster però aportaria un retorn econòmic de 9.000 milions. L'argument de l'austeritat ja es va fer servir a Madrid 2020. Ara bé, som un país arruïnat, esclafat pel deute públic (ho seguirem sent encara que ens independitzem), i en aquestes circumstàncies el que ha de fer un país és treballar i estalviar per sortir del forat, no organitzar festes, encara que siguin austeres. Si els Jocs Olímpics fossin un negoci, els Estats Units n'organitzarien contínuament, i, en canvi, n'han organitzat ben pocs.

3. El projecte crearia 80.000 llocs de treball entre el 2016 i el 2022. Ignoro d'on surt aquesta xifra, que veig repetida arreu. És absurda. Els llocs de treball no es creen organitzant festes, sinó a base d'augmentar la productivitat. No hi ha dubte que gastar diners, siguin públics fent infraestructures o privats fent viles olímpiques, genera ocupació, però es tracta d'una ocupació fictícia, que no té continuïtat. Els Jocs Olímpics del 1992 van generar molts llocs de treball i van posicionar Barcelona al món, però el balanç de Catalunya en els vint anys posteriors en termes de creació d'ocupació, generació d'atur i renda per càpita no és millor que el de la mitjana espanyola, i molt pitjor que el de l'Espanya cantàbrica.

4. Els Jocs reforçarien la marca Barcelona. És una mala inversió dedicar-hi recursos, perquè ja està prou reforçada. Segons una de les classificacions més utilitzades (European Cities Monitor, 2011, de Cushman & Wakefield), Barcelona seria la sisena ciutat europea més atractiva per localitzar-hi un negoci, només per darrere de Londres, París, Frankfurt, Amsterdam i Berlín. És una posició extraordinària, però dos dels millors atributs de Barcelona són "Fa el millor per promocionar-se" (2a posició) i "Molt coneguda" (3a posició). En canvi, en "Coneixement d'idiomes" estaríem en la 17a posició. Més valdria, doncs, dedicar recursos a millorar les aptituds lingüístiques dels ciutadans que a promocionar-nos encara més. El model econòmic d'aparador que hem seguit en les darreres dècades ha fet fallida, també a Barcelona; no és qüestió, doncs, d'insistir-hi.

Finalment, crec que no hem de posar en risc el prestigi de Barcelona i de Catalunya amb una candidatura que, com la de Madrid, està condemnada a despertar l'antipatia del nord d'Europa, on se'ns percep com uns incorregibles organitzadors de festes que després no podem pagar: l'última vegada que Alemanya va organitzar un Jocs va ser l'any 72.