Les raons dels altres (1): el dèficit fiscal
Es diu que si fa cent anys l'independentisme era cosa de poetes i filòlegs, ara ho és d'economistes. S'ha dit també que les veus que s'hi oposen són en general poc fonamentades, quan no cauen en la categoria de l'exabrupte. ¿Realment no tenen fonament els arguments econòmics contraris a la independència? En aquest i en propers articles em proposo presentar-los i discutir-los. Comencem pel dèficit fiscal, la desaparició del qual els economistes considerem un avantatge molt important (però no l'únic) de la independència.
Els arguments contraris presenten tres versions: el dèficit té el valor que ha de tenir des del punt de vista de l'equitat, el dèficit no és excessiu des d'un punt de vista internacional i, finalment, el dèficit ha desaparegut.
La primera versió la podem trobar a Francesc de Carreras ("Ho sento, nego la major"; La Vanguardia , 26-09-12) i es construeix amb tres proposicions: "Els impostos els paguen les persones i no els territoris", les persones amb més poder adquisitiu han de pagar més impostos i rebre menys serveis públics i, finalment, i si exceptuem els territoris forals, el sistema de finançament espanyol "no és discriminatori perquè tracta totes les comunitats igual". Això justifica el dèficit fiscal de Catalunya, sigui el que sigui.
¿És correcte aquest raonament? A mitges. És raonable que Catalunya experimenti un dèficit fiscal, i per aquest motiu la proposta de pacte fiscal votada al Parlament incloïa una quota de solidaritat amb la resta d'Espanya, però no és cert que un sistema que tracti totes les comunitats igual sigui necessàriament no discriminatori. Tots els que han participat en la negociació dels successius sistemes de finançament autonòmic saben que el resultat està predeterminat en funció d'equilibris polítics, i que la fórmula es construeix per justificar-lo. Com ensenyen les matemàtiques, es pot construir un sistema d'equacions lineals que doni qualsevol resultat si inclou prou variables, i per això precisament la fórmula del càlcul del finançament autonòmic n'inclou 13 (!), cadascuna amb la seva ponderació més o menys arbitrària (¿per què un nen de fins a 4 anys equival precisament a 1,031 persones i un d'entre 5 i 14 a 0,433?). Unes ponderacions arbitràries porten a resultats també arbitraris: ¿no ho és que València, amb una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, experimenti dèficit fiscal?
Pel que fa a si el dèficit català és excessiu o no en termes relatius, Germà Bel ("Balances fiscals i cignes negres", La Vanguardia , 25-09-12) desmuntava els pretesos dèficits fiscals superiors al català que circulen per internet. Tanmateix, Ángel de la Fuente (" Cisne negro o pollo del montón ", El País, 5-10-12) responia que en el context americà el dèficit català no seria gaire gran, i concretament afirmava que " es cierto que el déficit fiscal catalán (un 8,5% del PIB) es mayor que el de cualquier Estado norteamericano, pero tampoco tanto: Nueva Jersey se queda solo un punto por debajo ". Ara bé, la font en què es basa (http://taxfoundation.org/sites/taxfoundation.org/files/docs/sr139.pdf) no diu això: la diferència entre els ingressos i les despeses federals en aquell estat representen el 6,1% del PIB, una proporció respectable, però allunyada de la catalana. És més, ¿té sentit comparar Catalunya amb Nova Jersey? No, perquè no deixa de ser el Sant Cugat de Nova York. És més raonable la comparació amb aquest estat, el qual, amb una renda per càpita superior a la mitjana americana en un 19,5% (Catalunya supera l'espanyola en un 18%), té un dèficit fiscal de només un 1,0%.
Per acabar, arran de la presentació per part de la Generalitat de la balança fiscal corresponent a l'any 2009, amb un dèficit de 16.409 milions d'euros, Convivencia Cívica Catalana, una entitat que presideix el catedràtic de la Universitat de Barcelona Francisco Caja, ha fet públic un document (" Las trampas de la balanza fiscal de Cataluña ") que argumenta que en realitat el dèficit va ser només de 792 milions. Cal dir que l'Estat només ha fet públics els seus càlculs sobre les balances corresponents a l'any 2005, amb un dèficit català de 15.090 milions. La Generalitat ve a dir que el dèficit s'ha mantingut, CCC que ha desaparegut a causa de la caiguda en picat dels ingressos fiscals com a conseqüència de la crisi. Es tracta d'una diferència de 15.617 milions, ¿qui té raó?
L'any 2009 l'administració central va tenir un dèficit de 97.991 milions d'euros, i el que ha fet la Generalitat és computar com a càrrega per a Catalunya un modest 16% d'aquesta xifra. CCC argumenta que com que els catalans encara no n'han pagat ni un euro no s'hauria de comptabilitzar. Portem aquest raonament a l'extrem i suposem que un any l'Estat concentra tota la seva despesa a Galícia, però la finança amb deute; seria profundament erroni concloure que les relacions fiscals entre Catalunya i l'Estat han estat equilibrades, perquè no ho han estat: tard o d'hora a Catalunya li tocarà pagar la part alíquota d'aquella despesa.
En definitiva, una anàlisi desapassionada dels arguments en contra posa de manifest la seva debilitat: el dèficit fiscal català és excepcionalment elevat en el context internacional i no és equitatiu.
