29/12/2012

Les raons de l'unitarisme

3 min

L'eclosió de l'independentisme ha provocat la de l'unitarisme, la defensa explícita del manteniment de Catalunya com a part integrant d'Espanya. Aquesta defensa s'ha justificat en dues menes de raons, les racionals i les sentimentals.

No cal ni dir que molts catalans tenen algun interès privat en el manteniment de l' statu quo , sigui perquè tenen un mercat a la resta d'Espanya, sigui perquè la seva posició econòmica o social depèn d'un organisme espanyol, però el que s'ha esgrimit públicament és l'existència d'un interès col·lectiu; com s'ha dit de vegades "que formar part d'Espanya és un bon negoci per a Catalunya". He procurat estudiar tots els arguments que s'han publicat en defensa d'aquesta tesi, i haig de dir que no he aconseguit veure-hi gaire substància, la qual cosa no hauria de sorprendre a ningú, perquè el contrari implicaria que la independència hauria estat un mal negoci per a Noruega, Estònia o els Estats Units d'Amèrica, entitats que, en el seu dia, es van escindir de països molt més grans. No hi ha cap evidència que als països petits els vagi pitjor que als grans, i és inqüestionable que el dèficit fiscal català, i amb independència de si el considerem gran o petit, just o injust, existeix i que la seva desaparició seria "un bon negoci per a Catalunya".

La segona raó racional és el legalisme. Les societats civilitzades es basen en l'imperi de la llei, i les minories s'han de subjectar, en principi, a les majories. Ara bé, el progrés de la humanitat sempre ha vingut de la mà de minories que no han acceptat la legalitat i han aconseguit canviar-la. La dreta abomina aquestes minories, precisament perquè és conservadora; els herois de l'esquerra, en canvi, ho són perquè van transgredir la llei en la defensa de causes que consideraven justes, que eren il·legals i que, amb el temps, han estat acceptades per les majories; la democràtica Gran Bretanya va enviar a la presó Bertrand Russell i moltes sufragistes britàniques per insubmissió, i a la forca als homosexuals per immoralitat (fins al 1861), abans de legalitzar les seves postures. Que el legalisme sigui el gran argument del PSC en defensa de la unitat espanyola dóna la mesura de fins a quin punt ha esdevingut un partit conservador.

Les raons sentimentals són tres: la por, l'afecte i el ressentiment.

La por al desconegut és universal, i ha estat explotada a fons sobretot pel PP: que si els pensionistes no cobrarien, que si els creditors tampoc, que si els títols universitaris no valdrien, etc. En particular, el PP, des del govern i des del partit, ha esgrimit l'amenaça d'una Catalunya a qui Espanya condemnaria a l'aïllament.

El ressentiment és, per contra, un sentiment minoritari, però molt fort entre minories polititzades i intel·lectuals, per a les quals és tan insuportable la idea que mani el veí que prefereixen que ho facin des de fora. Gràcies a aquests sentiments Hernan Cortés va poder vèncer l'imperi asteca. Quan Francesc de Carreras, el dia 12 d'octubre, pronosticava que "una Catalunya independent seria una cosa com Sicília, un lloc on hi ha vendettas , corrupció i gangsterisme", estava expressant un sentiment molt intens, però que no té cap base racional; si més no, perquè Sicília ni és independent ni ho ha estat mai (almenys en el sentit modern del terme).

Finalment, tenim tots aquells catalans, segurament molts, units sentimentalment a Espanya. Poden pensar que Espanya està mal governada o que el tracte que rep Catalunya no és just, però no per això donaran suport a l'independentisme. Gent com Alfredo Pastor o López Burniol representen aquesta línia de pensament.

Si les raons racionals de l'unitarisme em semblen primes, què podem dir de les sentimentals? Només que són més poderoses que les racionals: els bàvars poden litigar contra els dèficits fiscals però no per això somniaran en l'escissió.

Com que em sembla que per a qui no tingui l'enteniment obstruït per la passió està molt clar que les raons econòmiques estan de part de l'independentisme, considero que a aquest li interessa el debat racional, entre altres coses per vèncer la por. En canvi, a l'unitarisme no li interessa aquest debat, i ha de triar entre fonamentar la seva posició en l' affectio societatis o fer-ho en la por i en el ressentiment. Sembla que l'opció predominant en aquell bàndol és la segona, la qual cosa és de lamentar, perquè potser serà eficaç a curt termini, però no fa més que justificar que el millor que podem fer els catalans és arrencar a córrer.

stats