L’injust finançament admet pocs matisos

MIQUEL PUIG: SÍ / SÍ

El cost de ser espanyols

El 2008 el ministeri d’Hisenda de l’estat espanyol va publicar els càlculs del que els catalans havíem pagat a l’Estat i el que n’havíem rebut l’any 2005. En valors actuals, el balanç era que havíem pagat 17.000 milions d’euros més del que n’havíem rebut directament (en forma de despeses i inversions realitzades a Catalunya) o 13.000 milions si també hi comptàvem el que n’havíem rebut indirectament (en forma de despeses i inversions realitzades fora de Catalunya però que beneficiaven, d’una manera o altra, els catalans).

Implícitament, s’estava dient que la “solidaritat” catalana amb la resta d’Espanya havia sigut de 13.000 milions, tant com el que li costa a la Generalitat tota l’educació més tota la sanitat. Les xifres eren oficials, però la primera és molt més sòlida que la segona, perquè és molt difícil posar un valor al servei que li presta al català mitjà la base de Rota o el Museu del Prado. El “pacte fiscal” que Artur Mas va proposar a Rajoy ara fa tres anys pretenia limitar aquestes xifres. Si vols, pretenia posar un límit al cost de ser espanyols. Fracassada aquesta via, les xifres anteriors han passat a formar part del debat independentista.

Sovint sentim a dir que, en cas que ens independitzéssim, l’estat català disposaria de 17.000 milions més. Això és cert, però no ho és que els pogués destinar a qualsevol cosa, perquè la independència ens obligaria a dotar-nos d’uns serveis públics que ara ens presta l’estat espanyol. Les anàlisis serioses que s’han fet estimen que amb els impostos que actualment estem pagant els catalans n’hi hauria prou per seguir finançant els serveis que presten la Generalitat i els ajuntaments, crear els serveis que actualment presta l’estat espanyol i pagar els interessos del deute que heretaríem. El resultat seria que l’estat català podria desfer les retallades i que no li caldria endeutar-se més, però no lligaria els gossos amb llonganisses. Potser et semblarà poc, però és molt. I, sobretot, l’alternativa és seguir endeutant-nos i retallant.

Ara bé, una cosa és l’estat català i una altra Catalunya. Com que la major part del que aquell gastaria en forma de nous serveis tindria lloc a Catalunya, la seva creació revitalitzaria l’economia i hi crearia llocs de treball. Per exemple, si el nou estat creés un exèrcit de 23.000 efectius, estaria creant 23.000 llocs de treball directes, a més d’un munt d’indirectes.

En definitiva, la independència no ens faria automàticament rics, però seria, indubtablement, un boníssim negoci.

XAVIER FINA: SÍ/NO

La carta més complicada, la proposta més agosarada

Aquests dies més d’un amic m’ha dit que sóc un inconscient. Que amb aquestes cartes m’estic exposant massa i que, com que sovint sembla que només hi ha dos bàndols, jo estic en el dels dolents. En algun moment defalleixo i penso que m’he equivocat. Però res, ja som al ball i la música no pararà -a efectes d’aquesta correspondència- fins al dia 26. Aquesta confessió és el preàmbul d’una altra: em sembla d’un atreviment excessiu debatre amb tu sobre finançament. Tanmateix, aquí em tens.

El finançament actual de Catalunya és una indecència. I ho és sobretot perquè el model autonòmic de finançament és dolent. No té en compte les necessitats de cada territori i, encara pitjor, deixa un gran marge de despesa discrecional al govern central. Això dóna com a resultat una despesa de país pobre en serveis bàsics (competència autonòmica que no es pot exercir amb normalitat) i una despesa de país ric en qüestions, en el millor dels casos, no prioritàries (alta velocitat, aeroports inútils, Castors de diferents pelatges...). A més, des de la discrecionalitat es pot castigar -com bé sabem- determinades autonomies a través del pressupost de l’Estat.

Per objectivar en una xifra la magnitud d’aquesta indecència es recorre al dèficit fiscal. No entraré en la guerra de xifres. Hi ha tanta ideologia en les anàlisis “objectives” d’un Sala i Martín com en les d’un Borrell. Tanmateix, accepto com a bons els 16.000 milions d’euros anuals de Núria Bosch i Marta Espasa. Per la seva autoritat acadèmica i per haver compartit anys professionals. Però poso en qüestió que dèficit fiscal esdevingui el concepte central.

El problema no és el diferencial entre el que marxa i el que torna. El problema és que amb el que arriba no n’hi ha prou per cobrir necessitats bàsiques. També és cert, i això ho deixo per a futures cartes, que les prioritats de l’actual govern de la Generalitat no són un indicador que generi cap confiança. Un bon finançament és òbviament condició necessària per a unes bones polítiques públiques. Però també cal voluntat política.

Sobre com seria una hipotètica Catalunya independent, coincidim: més rica. Sobre el període de transició, una proposta que resol el finançament dels 5.000 milions mensuals necessaris i que demostraria el compromís real dels catalans amb el procés: un acte de desobediència en el qual empreses i contribuents deixin de pagar impostos a l’agència tributària estatal i ho facin on ens digui la Generalitat. Som-hi?