CARTES CREUADES

El camí cap a un país millor

Miquel Puig: "La Catalunya independitzada serà un país molt més just del que ho serà mai Espanya". Xavier Fina: "En aquests anys d’autonomia podíem haver fet les coses millor"

MIQUEL PUIG: SÍ

El desllorigador de les majories

“No havíem quedat que l’independentisme català no té una arrel ètnica o identitària sinó democràtica i cívica?”, et vaig etzibar ahir. Així és com el volem, l’independentisme, però el cert és que té molt d’identitari. Començant per la llengua: l’independentisme és majoritari entre els que tenen el català com a llengua habitual i minoritari entre els que no. La correlació no és absoluta, però és alta. Ara bé, atesa la composició sociològica de Catalunya, és impossible que triomfi l’independentisme si no supera aquesta correlació, i només ho farà si aconsegueix ser percebut com el camí cap a una societat millor.

L’Espanya que han construït el PSOE i el PP amb l’ajut de CiU és una Espanya molt injusta. Si consultem a l’Eurostat els índexs que mesuren la desigualtat (Gini, 80/20, els ingressos del primer decil, etc.), concloem que Espanya és un país només més equitatiu que els balcànics (Macedònia, Sèrbia, Romania, Bulgària i, ara, Grècia).

Això és així perquè el model espanyol de creixement es basa en la creació de llocs de treball barats, i això condemna el seu estat del benestar al col·lapse per la senzilla raó que els mileuristes no generen prou impostos per pagar el que en consumeixen (per no parlar dels que cobren el salari mínim o dels precaris). I Espanya no canviarà. La dreta és neoliberal, i la nova esquerra s’emmiralla amb Llatinoamèrica, una regió on la justícia social es persegueix (sempre sense èxit) a base de sacrificar la prosperitat.

El projecte independentista exigeix un pacte entre els que volen la independència per se i els que volen un país millor. Que el pacte sigui necessari no vol dir que s’aconsegueixi, òbviament, però la candidatura Junts pel Sí i la seva aliança implícita amb la CUP van indubtablement en aquesta direcció.

No em sembla impossible que s’acabin entenent. Ho faran si els líders prioritzen els objectius i no els mitjans. Per exemple, uns estan a favor de les escoles concertades i uns altres en contra. Ara bé, és perfectament possible imaginar un sistema educatiu molt just amb escoles concertades, de la mateixa manera que un de molt injust que no en tingui (l’americà, sense anar més lluny).

En conclusió, estic convençut que la Catalunya independitzada serà un país molt més just del que ho serà mai Espanya. Però no perquè els catalans siguem millors o tinguem una cultura política diferent, sinó perquè Catalunya només aconseguiria independitzar-se amb la justícia social com a bandera.

 

XAVIER FINA: SÍ/NO

Un estat més just? Ja ho veurem

Una de les crítiques més habituals a l’independentisme fetes des de posicions que —en una lectura simple— es poden assimilar a la meva és la de la indefinició del model de país. Voleu la independència, d’acord, però per fer què. Si em dibuixeu un país que m’agradi, m’hi apunto. Òbviament, ningú sap si la hipotètica Catalunya independent serà un estat millor, igual o pitjor. Ni els independentistes convençuts com tu (sí-sí), ni els sobiranistes crítics com jo (sí-no). Certament, sembla difícil fer-ho pitjor que Espanya. En tot cas, posar la càrrega de l’argument en el grau de justícia social que tindrà l’hipotètic futur estat em sembla d’una enorme fragilitat. És com condicionar la decisió de ser pare a la garantia de tenir un fill guapo, intel·ligent i gens problemàtic. Entenc que la independència és una finalitat en ella mateixa o, si més no, una condició de possibilitat per a un futur millor. En cap cas un pur instrument per aconseguir un estat més just i una societat millor. De la mateixa manera que em sembla absurd exigir garanties per endavant, em sembla entre ingenu i insensat prometre un demà gloriós.

Hi ha, però, motius per a l’escepticisme. En aquests anys d’autonomia podíem haver fet les coses millor. Hem bastit un bon sistema educatiu públic amb uns mestres i professors dels quals estem orgullosos. Però gran part dels recursos públics en educació s’han destinat a la privada-concertada, que massa sovint juga un paper contrari a la igualtat d’oportunitats. Entenc que el servei públic no és una qüestió de titularitat. Però sí de barreres d’entrada i de valors. I massa escoles finançades amb recursos públics no aproven aquesta assignatura.

En l’àmbit de la sanitat tampoc trobo motius d’esperança per a un futur estat molt diferent. El thatcherià TINA (“ There is not alternative ”) sembla ser el principi dels dirigents polítics del procés. TINA... fins que no arribi la independència i tot sigui meravellós. I jo penso, Miquel, que en política sempre hi ha alternativa. Sempre i per definició.

M’agradaria una Catalunya socialment més justa. Ara i demà. On s’entengui la sanitat com un servei públic i no com un negoci. On les empreses de Florentino Pérez no guanyin concursos a serveis socials. On no financem escoles de l’Opus. Res d’això depèn de ser independents. Per tant, no és un argument a favor de la independència com alguns ens volen fer creure. Tampoc per oposar-s’hi. Lluita social i lluita nacional, contra el que diu el mantra, són ben destriables.