CARTES CREUADES

La clau de volta és el com

Miquel Puig: "El període de transició entre la independització i la normalització és el punt feble del programa independentista". Xavier Fina: "Em creuré el procés el dia que el 40% dels contribuents deixin de tributar a Espanya i arrisquin les seves rendes fent-ho a un embrionari estat català"

MIQUEL PUIG: SÍ

Hi toques, Xavier, però no cal que pateixis

“Sobre com seria una hipotètica Catalunya independent, coincidim: més rica”, dius. També dius que “si la majoria de catalans ho volen, Catalunya hauria de ser independent”, però que “el problema és el mentrestant, la transició”, que “un estat [...] és un enemic molt dur”, que el teu no “és un no a un procés que sembla obviar[-ho]”, que “l’informe del CATN no és tranquil·litzador” i que et dóna la raó perquè “planteja dos escenaris: l’improbable [...] de col·laboració de l’estat espanyol i el de no col·laboració”, i que en el segon cas, per exemple, no veus possible “que els ciutadans del nou estat cobrin les pensions de la seguretat social espanyola”. També dius que “una declaració solemne del Parlament no ens converteix en independents”.

Hi toques, Xavier. El període de transició entre la independització i la normalització és el punt feble del programa independentista, i l’informe del CATN està lluny d’aclarir-lo. Si els ciutadans han de decidir on ingressar els impostos sotmesos a dos estats antagònics, i si el nou estat, en conflicte amb l’espanyol, ha de dependre d’un crèdit-pont per pagar a funcionaris i a jubilats, la cosa no pinta bé. N’hi ha que estan disposats a patir certes penúries durant un període limitat, però no tothom.

Permet-me que et tranquil·litzi i que comenci a fer-ho posant de manifest que el tremendisme unionista, per la seva banda, és incoherent. El seu fonament es compon de dos elements: que ni Espanya ni la resta d’estats de la UE reconeixerien la independència de Catalunya, i que aquesta quedaria fora de la UE. Ara bé, aquests elements són contradictoris: o una cosa, o l’altra. Si la UE no reconeix Catalunya com a estat independent, la considera part d’Espanya i, per tant, de la UE.

No hi haurà període de transició, Xavier, per més que el CATN en consideri la possibilitat teòrica. La independència de Catalunya no començarà amb un solemne acte de voluntat, sinó el dia que Espanya i la resta d’estats de la UE la reconeguin. Fins aleshores només hi haurà un estat, a partir d’aleshores només n’hi haurà un altre. Aquell dia començarà una nova normalitat governada pel pacte: quant pagues tu, quant pago jo; de què et fas càrrec tu, de què em faig càrrec jo; no posem barreres a les fronteres perquè la Volkswagen i Iberdrola han posat el crit al cel; no ens fem mal perquè no ens deixen. Costarà arribar-hi, sens dubte, però mentrestant els pensionistes cobraran regularment de la seguretat social espanyola.

 

XAVIER FINA: SÍ/NO

Complexitat, possibles escenaris i escepticisme

Ens diuen que les cartes estan complint les expectatives. Els pares de la idea n’estan contents. Però jo tinc algun dubte: potser algú esperava posicions més enfrontades, un debat més calent. Fins i tot t’he de dir que a mi m’aniria millor escriure a un d’aquests independentistes que ho veuen tot fàcil. Dels que divendres deien que el proper Onze de Setembre ja no serà reivindicatiu perquè serà el primer del nou estat. Són els mateixos que ja han marcat diferents dates -totes ja superades- com a dies en què proclamaríem la independència. Però, des del teu convenciment que és possible i desitjable, el que han transmès les teves cartes era complexitat i dificultat. I aquí, sempre em trobaràs.

Tot i això, sí que em sembla que la teva valoració del procés és més positiva que la meva. Creus que anem pel bon camí, que -malgrat les dificultats- l’estratègia serà eficaç. Aquí no coincidim. Si el que es pretén és guanyar sobirania fins a arribar a la seva màxima expressió, les proclamacions unilaterals i la “desconnexió” (el valor polític d’aquest concepte algú me l’haurà d’explicar) no són, segons el meu criteri, els instruments. És possible que la meva valoració racional estigui afectada pel poc entusiasme sentimental que em genera el tema. En tot cas, no menys afectada que la vostra. Ho veieu més clar perquè ho voleu més. O ho veig menys clar perquè no ho vull tant. Estic d’acord amb Fontana: d’aquí vint anys Catalunya segurament serà un estat independent. Però en un o dos anys, no. Com que queda poc, se’m podrà retreure (o no) ben aviat. En aquest curt termini només veig tres possibilitats.

Unilateralitat negociada. Estranya pirueta del full de ruta. Ens “independitzem” (després d’unes eleccions: insòlit) i negociem el com. És a dir, amb un Estat amb qui no hem pogut negociar el concert, negociarem el com d’una separació consumada. Condemnats al fracàs.

Una nova tercera via. Insinuada, per cert, pel president Mas l’Onze de Setembre. La immensa majoria volem ser més sobirans, molts la independència. Tornem a intentar l’“Escolta, Espanya”. Reconec que és difícil.

Desobediència. Fer manifestacions és magnífic. Expressa moltes coses i, sobretot, alimenta l’autoestima. És divertit, no suposa cap sacrifici. Però pressió, poca. Si de veritat hi ha voluntat d’un nou estat, calen mesures de força amb implicacions personals. Em creuré el procés el dia que el 40% dels contribuents (persones físiques i jurídiques) deixin de tributar a Espanya i arrisquin les seves rendes fent-ho a un embrionari estat català.