CARTES CREUADES

En quina lliga volem jugar?

En quina Lliga jugarà el Barça si Catalunya és independent. Les cartes creuades de Miquel Puig i Xavier Fina

MIQUEL PUIG: SÍ

Barça-Palamós o Barça-Porto?

Quan l’Antoni Bassas em va proposar participar en aquesta sèrie de cartes sobre la independització, no em va passar pel cap que m’obligaria a parlar de les implicacions esportives.

Òbviament, havia sentit l’amenaça que el Barça quedaria exclòs de la lliga espanyola, i havia sentit la resposta que, com el Mònaco, podria jugar en altres lligues, que potser se’l disputarien. M’he documentat superficialment sobre la matèria, i la cosa sembla que no és gens clara. En principi, i per resumir-ho, sembla que Catalunya hauria de triar entre comportar-se com un país normal (per exemple, Portugal) o com un que no ho sigui (per exemple, Mònaco).

En la primera opció, tindria lligues i copes pròpies i seleccions que competirien internacionalment. Òbviament, el problema és que la lliga catalana de futbol naixeria devaluada, la qual cosa impactaria sobre l’economia dels seus clubs, particularment el Barça i l’Espanyol. Com que aquesta devaluació també afectaria la lliga espanyola, cal esperar que s’hi buscarien solucions plegats.

En la segona opció, el Barça i l’Espanyol podrien integrar-se a la lliga espanyola o a una altra, però en aquest cas Catalunya no podria tenir selecció nacional pròpia. Una alternativa, que ja no seria tan automàtica, passaria per la creació d’una lliga supranacional, fusionant Catalunya amb algun altre país, com Espanya o Portugal (o tots tres, posats a fer). Ara bé, el que ha quedat dit ho és tot menys clar.

En primer lloc, perquè la UEFA no ha estat aplicant regles clares. Així, permet que els clubs de futbol gal·lesos juguin a la lliga anglesa, però no ha permès que ho facin els escocesos (!). A més, ha permès la creació d’una lliga de futbol femení belgo-holandesa, però no l’equivalent de futbol masculí. També sembla que ha paralitzat, o com a mínim està ajornant, l’aprovació de lligues regionals entre els països nòrdics, Suïssa i Àustria, i Txèquia i Eslovàquia.

En segon lloc, perquè la paralització de les lligues regionals podria estar en contradicció amb la legislació comunitària, que prohibeix la limitació de la competència en qualsevol mercat, i el futbol no deixa de ser-ne un. Finalment, fa molt que està explorant-se la possibilitat de crear una lliga supraeuropea entre els equips més poderosos.

En definitiva, com en tants altres aspectes relacionats amb la independització, els primers beneficiats en seran, sense cap dubte, els advocats.

Un país que ja vol competir contra el Brasil en tornejos oficials

 

 

XAVIER FINA: SÍ/NO

Un nació, una selecció (i una lliga)

Suposo que ja ho deus saber: en aquesta qüestió tinc un pecat original. A la proposta de temes que el diari ens va fer arribar per a les nostres cartes, una de les preguntes sobre la d’avui era: “En quina lliga jugarà el Barça?” Escolti, vaig estar temptat de contestar, a mi el que m’interessa no és això. En tot cas, em preocupa on jugarà l’Espanyol. I com sempre em recorda el meu fill -a qui he inoculat el virus-, si som independents tindrem lliga catalana i l’Espanyol anirà sovint a la Champions. A més a més, ens estalviarem el partit de Lliga més pesat de l’any, el que, precisament, juguem avui contra el Madrid.

Fora bromes, el debat sobre la lliga de futbol em sembla una bona mostra de l’excessiu grau de fantasia en què -segons el meu judici- viu el procés independentista. Aquí fins i tot el CATN preveu que l’esport professional d’elit segueixi a la lliga espanyola. Bàsicament, pels interessos econòmics dels mateixos clubs, afegeix. És a dir, el nou estat català pot tenir tot el que té un estat normal. Tot excepte una lliga de futbol pròpia. Estem -o esteu, o estan- disposats a pagar els peatges necessaris per ser independents. Però no aquest. I quan es busquen exemples europeus, només es troben casos de microestats (Andorra, Mònaco...). No crec que siguin el nostre model. El fet que Javier Tebas -un dels personatges més foscos que et puguis imaginar- accepti el Barça (i, per torna, l’Espanyol) a la Lliga, tot i la independència, hauria de ser més un motiu per marxar-ne que no pas per quedar-s’hi.

No sóc gaire de seleccions, però m’agradaria que les catalanes poguessin ser oficials. La independència no és una condició necessària, i el Regne Unit n’és l’exemple. I també penso que unes lligues professionals pròpies farien un gran bé al país. El Barça deixaria de ser “més que un club” i hauria de renunciar a una part del seu potencial. Seria un club normal (el més important) en un país normal. Seríem Holanda: el Barça, l’Ajax, i l’Espanyol, el PSV Eindhoven. I, sobretot, el club blaugrana deixaria de ser l’eucaliptus que impedeix el desenvolupament sostenible de l’esport català.

En el país millor que dieu que podem fer, el futbol hauria d’ocupar un lloc més sensat. Ja no caldria l’exèrcit simbòlic de què parlava Vázquez Montalbán. La rivalitat Barça-Madrid hauria de deixar d’ocupar tantes hores de televisió. I tot això que jo veig tan positiu és justament el que em dieu que no canviaria. Quina llàstima. I creu-me que ho dic com a ciutadà català, no com a perico.