27-S: CARTES CREUADES

El repte de decidir quin país volem

Comença el cara a cara entre Miquel Puig i Xavier Fina que podreu llegir cada dia fins al final de la campanya pel 27-S

MIQUEL PUIG: SÍ/SÍ

Independentista sobrevingut

Com tants altres, sóc un independentista sobrevingut. Vaig votar la Constitució de 1978, em vaig prestar entusiasmat a la construcció d’una Generalitat autonòmica i, a finals dels 90, havia arribat a la conclusió que Espanya estava en el camí d’esdevenir un estat europeu normal, la qual cosa, per a mi, és gairebé el màxim a què es pot aspirar. En aquella època, en un dinar a Alemanya, i per tal de demostrar-ho als meus comensals, vaig treure’m un bitllet de banc de la cartera i els vaig assenyalar la signatura del governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio. Els vaig dir que aquell home havia passat per la presó, on hi havia, en aquell moment, un director general “de la policia” (Luis Roldán) i el president d’un dels principals bancs espanyols (Mario Conde). Vaig sentenciar que només els països capaços de tancar a la garjola gent tan important arriben a ser decents. Des d’aleshores, tot m’ha contradit.

La gravíssima crisi econòmica és, abans que res, producte de la frivolitat i la manca d’escrúpols amb què som governats, i és molt significatiu que no s’hagi fet cap esforç per repartir els seus costos, que han recaigut exclusivament sobre els de baix. Com tants intel·lectuals espanyols al llarg de la seva història, ara sóc molt pessimista sobre la capacitat d’Espanya de regenerar-se, i la seva reacció a l’independentisme m’ho confirma. Ja sabem que les lleis no permeten la independència. Tampoc no permetien els matrimonis homosexuals fins fa ben poc. Però, en un país democràtic de debò, sense violència es pot parlar de tot i tot es pot negociar, incloent-hi la secessió. Crec que si Catalunya esdevé independent serà un país decent. No perquè els catalans siguem millors que els espanyols. De fet, no crec ni que siguem diferents. La història demostra que els millors països ho són perquè en un moment crític de la seva història les elits es van veure obligades a pactar amb els de baix. El venerat Bill of Rights britànic (1689), considerat la mare de l’estat de dret, es va aprovar perquè els aristòcrates que volien substituir el rei Jaume II no se sentien prou forts per fer-ho sols i van haver de coalitzar-se amb plebeus.

La independència de Catalunya no serà el producte de les maquinacions d’unes elits, sinó de l’esforç d’àmplies capes socials. Així ho posen de manifest les manifestacions de cada Diada i així ho posa de manifest la candidatura Junts pel Sí. Vull que les meves filles i els meus néts visquin en un país decent, crec que Espanya no ho serà i crec que Catalunya ho podria ser.

 

XAVIER FINA: SÍ-NO

Un sí i un no que són un sí-no

“Per entendre’ns, a tu t’ubico en el sí-no”. Això va ser, benvolgut Miquel, el primer que em va dir l’Antoni Bassas en donar-me l’oportunitat d’escriure’ns aquestes cartes. Definir algú com un sí-no és la millor mostra de com és d’estrany aquest interminable procés. I no ho entenguis com una queixa, ni com una defensa: formo part d’un grup força heterogeni que podem denominar els del sí-no. La meva opció no respon exactament a aquella estranya doble pregunta de la consulta que no ho va ser.

Quin és el meu sí? És el sí del catalanisme, el sí a entendre Catalunya com un subjecte polític sobirà. I ho penso reconeixent una obvietat: Catalunya i Espanya tenen un conflicte que ve de lluny. Confesso que tinc un sentiment nacional dèbil. Ara, el poc que tinc és català. Visc la meva identitat nacional com un accident sense gaire importància. No sóc ni espanyol ni ciutadà del món. Sóc català. Però no gaire.

I el meu no? No és ben bé un no a la independència. Em trobaria còmode en una Catalunya independent. I racionalment és un escenari de futur ple de sentit. Però la realitat és complexa, la política mai és unilateralitat i el com és tant o més important que el què. El meu no és a un procés que sembla obviar aquests principis. Perquè unes eleccions -per molt que dues candidatures les qualifiquin de plebiscitàries- no són un referèndum. Perquè una declaració solemne del Parlament no ens converteix en independents. Perquè al govern espanyol no li agafarà un atac de comprensió per molt mandat democràtic que hi hagi. I un estat -fins i tot, o especialment, un de decadent com l’espanyol- és un enemic molt dur amb el qual, per enfrontar-t’hi, necessites alguna cosa més que vots i greuges. I no pensis, Miquel, que ho defenso. Només ho constato.

El meu no al procés és un no als manuals d’autoajuda. La voluntat i l’autoestima són importants. Però per molt que desitgem una cosa i per molts que hi estiguem d’acord, no tot depèn de nosaltres. Tinc la sensació que una part dels catalans pensen el procés en aquests termes. És un greu error. Per les energies gastades i per la frustració futura.

Si la majoria de catalans ho volen, Catalunya hauria de ser un estat. I, per saber-ho, ens hem de comptar. Amb un referèndum que no ens deixen fer, ho sé. I amb una pregunta simple de resposta binària (aquí, no t’estranyi trobar-me en el sí). És un camí improbable i complicat. En tot cas, menys improbable i menys estrany que l’actual procés.