CARTES CREUADES

Amb un ull posat a Brussel·les

Avui, en el cara a cara entre Miquel Puig i Xavier Fina, la Catalunya independent i la Unió Europea

MIQUEL PUIG: SÍ/SÍ

Ni un minut fora de la UE

Afirmar que una Catalunya independitzada sortiria de la Unió Europea i de l’euro constitueix un dels principals arguments de la campanya de la por. Els tractats estableixen que la incorporació d’un nou estat ha d’anar precedida per una sol·licitud, i que és necessària la unanimitat per aprovar-la. A partir d’aquests fets inqüestionables s’ha argumentat que, en el millor dels casos, Catalunya quedaria fora de la UE una colla d’anys i, en cas que Espanya o altres països en vetessin l’adhesió, indefinidament. Aquesta conclusió és inconsistent.

Des del punt de vista jurídic, i en relació al cas escocès, el govern britànic reconeixia que no es podia descartar que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea obligués els estats membres a reformar els tractats abans que la independització fos efectiva per tal que els escocesos no perdessin la ciutadania europea. En aquesta hipòtesi, no hi hauria ni espera, ni veto. Ara bé, i tal com deia el mateix govern britànic, el més probable és que el Tribunal mai no arribi a dirimir la qüestió, que quedaria resolta abans.

Cal tenir present que Catalunya només pot sortir de la UE si la seva independència és reconeguda pels estats membres, inclosa Espanya.

L’acord d’independització seria complex i, sobretot, exigiria un termini d’execució molt llarg, perquè inclouria qüestions tan envitricollades com el repartiment dels actius i el seu traspàs ordenat i què es fa amb el deute del Regne d’Espanya, el qual, contràriament al que es diu sovint, no es pot repartir sense el consentiment dels creditors, cosa impracticable. Espanya, doncs, haurà d’aconseguir que Catalunya li reconegui el deute actual de la Generalitat i, a més, 150.000 milions d’euros més.

Una qüestió cabdal a acordar serien les relacions comercials entre els dos estats. Ara bé, Espanya no és autònoma en aquesta matèria, raó per la qual el tractat l’haurien de signar la UE i Catalunya. En aquest punt, és inimaginable que la Unió ignori els interessos de les multinacionals europees (Volkswagen o BASF, però també el BBVA), que passen per salvaguardar la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals, i l’euro. Hi ha molts mecanismes per aconseguir-ho i tots porten al mateix resultat: ni un minut fora. Ni “d’Europa”, ni de l’euro.

Aquest acord, ¿et resulta difícil d’imaginar? A mi també, però fins que no estigui signat, Catalunya seguirà formant part de la Unió Europea perquè aquesta continuarà considerant-la part d’Espanya.

XAVIER FINA: Sí / NO

Ni fora del Sistema Solar ni “Welcome Catalunya!”

“Indubtablement una Catalunya independent quedaria transitòriament fora de la Unió Europea”. La frase no és meva. Com bé saps, la va dir Jordi Sànchez, president de l’ANC, donant mostra d’una independència de criteri que l’honra. La posterior rectificació va ser més aviat un matís: que l’“indubtablement” era exagerat i que, finalment, era una qüestió política i no jurídica. Comparteixo el matís. “Si una part d’un estat declara l’escissió d’aquest estat, ja no forma part de la UE i ha de començar a fer cua darrere d’altres països candidats”. Tampoc és meva. És de David Cameron, el mateix primer ministre britànic que -des de la pulcritud democràtica- va acceptar el referèndum escocès.

En canvi, el relat independentista majoritari d’aquest llarg procés és el de treure importància a aquest fet. Europa ens està esperant amb els braços oberts. Tot serà senzill. I qui digui el contrari, està fent el discurs de la por, el discurs de l’Espanya més rància, és còmplice dels que ens volen enviar a vagar per l’espai. L’estratègia de la simplificació -tot serà fàcil- treu credibilitat al procés. Entenc que el discurs de la complexitat i dels dubtes, el de la sinceritat que se li va escapar a Jordi Sànchez, genera menys entusiasme. Però només des del principi de realitat es pot bastir un projecte seriós.

L’hipotètic nou estat ha de ser -ho apuntaves ahir com a màxima aspiració- un estat europeu normal. Potser amb més dubtes que tu, ho comparteixo. No hi estic en contra com la CUP -aliat imprescindible en el procés-. Però segueixo amb interès les propostes de sortir de l’euro d’algú tan solvent i poc sospitós com el professor Antoni Soy.

Tanmateix, sobre la continuïtat de Catalunya a la zona euro i l’aplicació -si més no transitòriament- del dret comunitari a Catalunya no tinc dubtes. Som un territori sotmès a aquesta legislació i hi podríem seguir sense ser socis de la Unió. Però la pertinença a la UE és una altra cosa. Sense la acceptació de l’estat espanyol no és possible. I això ja seria tota una altra història. Una història de poders en la qual el voluntarisme i la il·lusió hi tenen poc paper. Negar aquesta realitat -opino- no és honest. Mantenir el repte tot i conèixer-la és, òbviament, legítim.

L’acceptació espanyola només es donarà després d’un procés de negociació. I a negociar -ho sento- no s’hi va amb una decisió presa. Negociar és estar disposat a cedir, a trobar espais d’acord des de la renúncia mútua, trobar -amb perdó per la ironia- terceres vies. Allò que abans en dèiem política.