OPINIÓ

Què feim amb el nostre turisme?

Aquesta temporada turística, com era d’esperar per la inestabilitat política que pateix Turquia i tota la riba sud de la Mediterrània, torna a aconseguir rècords de visitants. La sensació de saturació es palpa arreu, als aeroports, carreteres, als centres de les ciutats, l’ocupació de places hoteleres i d’habitatges turístics, etc. És un clam als mitjans de comunicació i a l’opinió pública que això no pot continuar així si no volem 'morir d’èxit'.

Alguns fa temps que remarcam les febleses i mancances del nostre model turístic, 'la balearització', fins i tot quan la majoria el posava com exemple a seguir i, si m'ho permeteu, quan se’ns acusava de voler arruïnar la millor font de riquesa de la nostra comunitat.

Tenen tota la raó aquells que diuen que hem superat els límits de pressió humana que pot suportar el nostre arxipèlag, tant pels nostres recursos naturals com per la conservació del territori i el medi ambient.

Però alguns esteim convençuts que aquestes no són les úniques debilitats del nostre model turístic. Ens preocupa també que no s’ha aconseguit un repartiment equitatiu de la riquesa, no ha suposat una prosperitat compartida per a tothom, ni tan sols per a molts dels segments econòmics que viuen del turisme, que no són solament les cadenes hoteleres.

Cal trencar aquesta dinàmica de temporades turístiques amb resultats econòmics espectaculars, però que no han aconseguit canviar situacions socials i laborals profundament injustes. No podem estar temporada darrera temporada amb uns nivells d'atur inhumans fins i tot en temporada alta. Amb sous molt baixos, amb manca de qualificació i formació professional. Temporades en què les cambreres de pis visquin situacions de sobreexplotació. Ja ens agradaria que el grau de rebuig social i ciutadà a la situació que pateixen els treballadors del sector fos tan gran com la que provoca la saturació.

Però tampoc podem estar plenament satisfets amb la pròpia rendibilitat i eficiència del model. Com s'explica que la nostra economia hagi patit una significativa caiguda de la renda per càpita en els darrers anys si la comparam amb la resta de comunitats autònomes de l'Estat? Fa vint anys, amb la meitat dels turistes que ara ens visiten, teníem una renda per càpita molt més alta.

Cada cop hi ha més estudis econòmics seriosos tant de professionals de les Illes com Ferran Navinés, Miquel Alenyar o Carles Manera o d'altres indrets com Miquel Puig, que remarquen que el nostre model turístic, per si sol, per molt que derivi en un creixement exponencial i continuat de nombre de turistes, no assegura la rendibilitat de la nostra economia. Fins i tot alguns parlen d'una demostració de manca d'eficiència.

Encara hi ha segments de la societat que pensen que vivim en el millor dels mons, però cada cop són més els que pensen que el nostre model turístic no respon a les necessitats de la nostra societat illenca. Sí, cal aconseguir el màxim de consens social en el diagnòstic de l’actual model turístic, però encara és més important passar de la crítica del que patim a debatre alternatives viables. Per quin model hauríem d’apostar? Com es comença la transició cap a aquest nou model? Com i qui ho planifica? Hi participa sols 'el sector' o necessàriament el conjunt de la societat?

Supòs que a ningú se li escapa que parlar de canviar el model turístic, que suposa entre el 70 i el 80% de la nostra economia, pressuposa abordar el canvi de model de desenvolupament a les Illes. Som dels convençuts que sense conjugar el verb decréixer no es pot avançar en les solucions al nostre turisme. Però si no volem que l’atur es dispari encara molt més, haurem de discernir quins són els sectors econòmics pels quals cal apostar, que permetin mantenir una economia equilibrada i assegurin l’estat del benestar.

Estam doncs, davant un repte immens. Un canvi de model no és una decisió de tecnòcrates o buròcrates, ni una decisió unilateral d’un govern, ni un procés dirigit per un sol sector econòmic. D’entrada, cal un canvi cultural del conjunt de la població. Una complicitat. Un sentit col·lectiu de saber cap a on es vol anar.

A diferència de l’etapa de Bauzá i Delgado, que pensaven que vivíem en el millor dels mons possibles, les administracions públiques actuals són conscients que no es pot continuar igual i que cal canviar les coses. Cal exigir-los que liderin el procés de canvi, així com eficiència i agilitat.

Però també hem de ser conscients tant governs com societat civil que afrontar aquests canvis amb la limitada sobirania que tenen tant l'Administració com els pobles de les Illes es converteix en una tasca titànica. Sense control sobre els ports i aeroports, sense capacitat de decidir sobre les costes i el mar (prospeccions petrolíferes...), sense inspecció de treball, sense un règim especial que contraresti els costos de la insularitat i sense un finançament just i necessari, els objectius a assolir es fan molt costa amunt.

Des de les fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró ens hem pres molt seriosament aquesta tasca i dedicam molts esforços a treballar en les alternatives per al nostre model de desenvolupament. A www.laltramirada.cat, trobareu el núm. 50 de l’'Altra Mirada' dedicada íntegrament a aquest tema i el contingut de les presentacions, ponències i un resum dels debats de les jornades 'Present i futur del nostre turisme' que es van fer el mes d’abril a http://ateneuperemascaro.org/activitats/activitats-41/jornades-turisme-2016.html.