Torrent, l’has feta bona...

Diuen els mestres de la comunicació que com més dur i incisiu hagi de ser un discurs en el fons, més dolç i suau ha de ser en les formes, un llop amb pell de xai amb la intenció d’evitar que aquells que pensen el contrari del que escolten de l’orador puguin aixecar-se i marxar.

Divendres passat, en la festivitat de Sant Raimon de Penyafort celebrada al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en ple discurs del que és, en aquests moments, la primera autoritat de Catalunya, un grup d’autoritats i membres de la junta de govern del Col·legi s’aixecaven i plantaven el president del Parlament, enmig dels aplaudiments d’una part del públic del noble saló d’actes. El motiu: la menció explícita i sense fissures del president del Parlament a la repressió de drets, la clara involució de l’estat de dret i l’existència a l’estat espanyol de presos polítics.

Tot just aquesta setmana Amnistia Internacional, fent referència a l’1-O, denunciava la vulneració de drets fonamentals a Espanya i l’ús desmesurat de la força i qualificava la presó provisional de Cuixart i Sànchez de desproporcionada. Divendres, però, no només es qüestionava aquesta vulneració, sinó que se n’exercia una altra, limitant el dret d’expressió del president Torrent, de qui probablement l’establishment esperava un discurs tou, poc compromès i còmode per superar la festivitat anual obviant la realitat social que vivim i la injustícia jurídica que patim.

Una injustícia jurídica que patim tots, independentistes i unionistes, conservadors i progressistes, dones i homes, gent gran i joves, perquè el que l’Estat ha demostrat és que quan li van mal dades és capaç de fer arbitrari el dret. I és això el que hauria de denunciar l’advocacia en la seva globalitat, la catalana i l’espanyola i amb total independència de la seva ideologia política, respectable en qualsevol cas. El manteniment de l’acusació per delictes de rebel·lió contra els investigats, quan el diputat que va impulsar el terme violència en la reforma del Codi Penal del 95 (Diego López Garrido) s’ha cansat de dir que es referia a violència explícita -com per exemple la utilitzada en el cop d’estat del 23-F, metralleta en mà-, és d’una gravetat inaudita que evidencia la distorsió de l’estructura jeràrquica de la fiscalia establerta per l’article 124.4 de la Constitució (segons el qual el fiscal general és nomenat pel rei a proposta del govern). Encara és més greu que el TS reinterpreti la violència exercida pels cossos de seguretat i l’exèrcit espanyols l’1-O com a part de la violència del tipus penal de la rebel·lió, imputant-la als investigats en l’inadmissible relat jurídic que ells l’han provocada.

Tot plegat, i en són només dos exemples, és un cúmul de despropòsits que ha destruït molts dels principis generals que ordenen el caràcter garant del dret penal, com són el d’intervenció mínima i d’última ràtio. El resum dels despropòsits el va evidenciar, amb dues lapidàries intervencions, el difunt fiscal Maza (DEP), quan després de redactar una querella (l’inici de tot) on es recollien tots els delictes relacionats amb els fets (i els que no), va arribar a dir que “en una querella es posa tot i després ja es veurà”, o que “podem fer una interpretació àmplia del terme violència ”, demostrant que la querella es redactava des de la pretensió de voler trobar la màxima càrrega punitiva i no pas de voler esclarir uns fets, veritable objectiu d’una fiscalia objectiva i d’un poder judicial independent.

Potser el president Torrent hauria d’haver llimat el seu discurs, dient el mateix d’una altra manera, però no va dir res que no fos veritat; ans al contrari, va descriure el relat de la realitat que estem vivint i ho va fer en el lloc més adequat, al Col·legi de l’Advocacia, una institució que ha de preservar l’observança i el compliment de tots els drets i sobretot els humans, els dels desnonats, els dels nostres avis, els de les dones maltractades, els dels refugiats i els de qualsevol col·lectiu que en pateixi la vulneració, com ara molts polítics catalans. No hi caben mitges tintes en la defensa dels drets humans. O es defensen tots o senzillament no es defensen.

El Col·legi de Barcelona hauria hagut de denunciar la vulneració dels drets per deixar ben clar que l’advocacia els defensa amb la mateixa intensitat quan ho fa en l’exercici de la professió que quan intervé en l’àmbit institucional. No fer-ho és senzillament fer política, perquè s’està fent una excepció respecte de la resta de vulneracions que sí que es denuncien, i fer política és que el primer a aixecar-se sigui l’exdegà Eugeni Gay, al qual hem vist en mítings electorals del PSC i que va donar suport a la presentació del grup Llibertats (un grup contrari al Procés) al mateix Col·legi de l’Advocacia. ¿S’haurien aixecat la resta d’autoritats?

Que la degana li digués al president del Parlament que això no ho podia fer demostra un cop més fins on pot arribar l’intervencionisme de l’Estat i, encara més preocupant, que la llibertat d’expressió a Espanya és tan dèbil que algú pot pensar que el pensament es pot pactar.

Etiquetes