Un estat de dret malalt

Segons la Comissió Europea, un 64% dels espanyols no confien en el seu sistema judicial, un 73% creuen que la llei no s'aplica i un 85% consideren que, quan es fa, és de manera discriminatòria. El grau de desconfiança dels espanyols és 22 punts superior a la mitjana europea. Per què? Segons Transparència Internacional, l'índex de percepció de la corrupció a Espanya ha sofert un clar augment, i ha tornat als nivells del 1997: ha passat del lloc 30è de la classificació al 40è, superat per països com Botswana. Els motius són clars: l'esclat de molts casos de corrupció mediàtics, i una lentitud i laxitud en les sancions penals, especialment en els escàndols rellevants, que han provocat una indignació generalitzada.

I si la visió externa és negativa, la interna no és gaire més encoratjadora. La llei de taxes ha creat la divisió dels justiciables en tres categories: la dels rics sense dificultats per accedir a la justícia, la dels pobres, aixoplugats pel benefici de la justícia gratuïta, i les classes mitjanes, les més colpejades per aquesta limitació al dret a la tutela judicial efectiva, que impedeix que a la justícia s'hi pugui acudir amb independència de la classe social, de manera que es lesiona el dret a la igualtat davant de la llei. Fins a 2.000 euros pot arribar a pagar una persona física i fins a 10.000 una de jurídica, en primera instància, i un mínim de 800 euros per accedir a la segona. Poc satisfet el legislador amb la destrossa, el projecte de nova llei de planta judicial pot acabar sent l'estocada; amb una distribució judicial basada en els tribunals d'instància i amb seus provincials, ens podem trobar amb situacions en les quals el ciutadà que pretengui defensar legítimament els seus interessos hagi de fer vuitanta quilòmetres o superar ports de muntanya per accedir a Girona o a Lleida. La conclusió és clara: s'està reordenant el sistema judicial espanyol per dissuadir els ciutadans d'utilitzar-lo. I s'està fent amb dos obstacles quasi insalvables: un d'econòmic, fent pagar, i molt, per accedir a la justícia, i un de dificultat en la proximitat territorial que no deixa de ser un altre impediment econòmic, tant per la despesa en el desplaçament com en la quantificació del temps dedicat. I la conseqüència és més que evident: els espanyols som i acabarem sent més diferents davant la llei, segons els nostres ingressos econòmics, i segons el nostre lloc de residència. També en l'àmbit intern la malaltia és greu pel que no es fa o es fa malament. N'hi ha prou observant la inactivitat legislativa en matèria de desnonaments (malgrat els suïcidis) fins que va arribar la sentència del Tribunal de Luxemburg, o la interpretació inacceptable i polititzada que s'ha fet de la sentència del Tribunal d'Estrasburg sobre la doctrina Parot, amb motiu de la qual fins i tot hem hagut de sentir declaracions impunes de polítics d'alt nivell que recriminaven que no s'hagués exercit prou pressió sobre el jutge espanyol del tribunal.

Aquestes patologies del nostre entramat institucional generen una impotència social que hem pogut veure en forma de protesta amb moviments com el 15-M, les manifestacions per les preferents o les de les víctimes del terrorisme, o l'activisme de la PAH. El nostre estat de dret es tornarà a equivocar si la resposta que dóna a aquests moviments socials de protesta és el projecte de llei de seguretat ciutadana. Limitar drets fonamentals reconeguts per la nostra Constitució és trair de nou la voluntat del constituent i iniciar una camí d'involució impropi d'un estat modern del segle XXI. Així ho ha dit el comissari Nils Muiznieks (la màxima autoritat del Consell d'Europa en matèria de drets humans), el qual, ja abans d'aquest projecte de llei, en un informe emès arran de la seva visita el juny passat a Espanya, considerava que eren "desproporcionats l'ús de la força en les manifestacions i les multes" que s'imposaven als manifestants. Ara, cinc mesos després de l'emissió d'aquest informe, ens plantegem fer una llei restrictiva del dret de reunió i del dret de manifestació.

I en la mateixa línia d'involució i restriccions de drets, el ministeri de Justícia s'ha tret de la màniga un projecte de llei sobre l'avortament que torna a una norma de supòsits i abandona la de terminis que està generalitzada a la gran majoria de països de la UE.

¿A algú se li escapa encara que a poc a poc estem acabant amb el nostre estat de dret? Doncs parem-hi atenció, perquè malmetre'l és acabar amb la nostra llibertat i probablement amb el valor més preuat que ens queda. I mantenir-lo no depèn de cap altre factor o conjuntura que la voluntat dels poders públics.