Política emmalaltida

La tasca d'infermeria té molt a exhortar-nos, en política i en la vida ciutadana en general

Una de les qüestions permanentment obertes de la filosofia política és què és política. Hi ha a qui li pot semblar contradictori. Com es pot ocupar la filosofia política de la política si no té apamat el seu objecte de reflexió? L’aparent paradoxa, però, s’explica perquè l'acció pròpia de tot el que té a veure amb la filosofia és posar-se en qüestió una vegada i una altra, començant per si mateixa. Per això la filosofia no dona mai per conclosa la seva tasca, atès que definir la seva tasca és part del seu destí.

A principis del mes passat es va celebrar, de la mà de la Societat Catalanobalear d'Infermeria, la I Jornada d'Infermeria i Responsabilitat Política. L'esdeveniment va servir per constatar, en primer lloc, com és d’important i com ens convé a tots plegats interrelacionar camps professionals a priori allunyats, que, a causa de l’especialització positivista dominant, s’encapsulen en ells mateixos. I també, en segon terme, com és d’urgent revertir la visió social massa simplista i paternalista de la complexitat professional i personal que requereix la infermeria.

Una de les qüestions que va deixar sobre la taula la Jornada és pensar què és política des de l’òptica de la infermeria. I en aquest ordre, no a l’inrevés. Massa vegades tot el que té a veure amb política es llegeix des del seu prisma, com si les disciplines fossin les que s’haguessin d’emmotllar a les seves dinàmiques, donant per bo, a més, que política és fonamentalment gestió del poder. Per això necessitem, per salut antropològica, desenvolupar una visió de les relacions polítiques en perspectiva de l’ètica del cuidar, el leitmotiv de la professió d'infermeria.

Perquè, en efecte, l’ètica del cuidar ens incumbeix a totes i tots, siguem o no infermeres i infermers. I ho fa perquè la realitat radical i la nostra circumstància, per seguir expressions d’Ortega y Gasset, és la vulnerabilitat encarnada. És a dir, la infermesa fonamental o, altrament dit, la fragilitat substancial de la nostra vida contingent.

La democràcia és l’experiència de la política de la fragilitat i de la interdependència de vulnerabilitats, se sigui governant o governat

Hi ha vulnerabilitats manifestes que ens impacten i requereixen una acció directa i urgent. En l’àmbit de la salut o de l’economia, per posar dos àmbits. Però la vulnerabilitat com a tal no és accidental en l’experiència de viure i d’existir. És l’expressió privilegiada del que som i del que necessitem, del que cal fer: tenir-nos cura, els uns dels altres.

Qualsevol perspectiva que no vagi en aquesta línia obviarà i falsificarà la realitat que som. Per això cal sospitar de certs excessos transhumanistes que aspiren a una erradicació completa de la vulnerabilitat i la seva màxima expressió: la mort. A més de ser força dubtós que això pugui assolir-se en algun moment, cal preguntar-se si aquestes postures no són una defensa contra l’esmena a la totalitat que suposa per al nostre narcisisme el dolor, el fal·libilisme i, en darrer terme, la finitud.

Tota idea de la política que respongui a la gestió d’un poder que, a manera d’imatge, s’imposa verticalment, difícilment podrà comportar la generació de les justícies que ens cal assolir. Perquè, entenent l’altre com aquell a qui sotmetre, una de les preocupacions serà salvaguardar-se a un mateix abans que posar-se al servei de la resta de conciutadans. En canvi, és en l'horitzontalitat on ens hem de moure, quotidianament, en la interdependència entre diferents. Va amb la mateixa democràcia, que és l’experiència de la política de la fragilitat i de la interdependència de vulnerabilitats, se sigui governant o governat.

Ensenyen les filosofies de l’alteritat que ens cal aprofundir en aquesta línia perquè no hi ha jo sense tu. Jo i tu és, de fet, l’eloqüent títol de la principal obra del gran pensador de l’alteritat Martin Buber. La tasca d'infermeria ens exhorta a moltes coses, doncs, i no només en política, sinó en la vida ciutadana en general. No només pel que fa a la idea del poder, sinó a la de les identitats o a la de les certeses, que també cal revisar. Si no hi ha experiència pròpia sense relació amb l’alteritat, en conseqüència hem de parlar d’identitats i certeses també horitzontals, vulnerables, que integren com a essencial la relació amb allò que és diferent.

És l’audàcia de la infermeria a l’hora d’afrontar la vulnerabilitat manifestada la que la fa imprescindible. Un viu i renovat testimoni que dia a dia ens mostra què significa viure i, sobretot, conviure. Una petjada que ens recorda que la primera malaltia consisteix en no voler entendre que tots estem potencialment subjectes a la intempèrie i, sense excepció, a la caducitat. Així, es fa encara més escandalós qualsevol agreujament de les vulnerabilitats i injustícies vitals infligides per la lliure acció dels éssers humans. Escandalós i als antípodes del que pressuposem que som.