Catalunya i l’impost de societats

L'opinió pública no presta atenció a l'impost de societats, i no és just

L’actualitat ha portat darrerament als mitjans de comunicació generalistes el món empresarial català: eleccions a les cambres de comerç, representativitat acordada entre Foment del Treball i Pimec, desaires del Cercle d’Economia al president de la Generalitat, pressions de l’establishment sobre pactes a l’Ajuntament de Barcelona, etc.

No hi ha dubte que l’empresa és un dels subjectes econòmics més fonamentals de l’activitat productiva de qualsevol país i, de retruc, del seu estat. Això és així també a Catalunya, que compta amb un teixit empresarial de primer ordre i, darrere seu, l’esperit emprenedor (propi i d’acollida) que l’ha fet. Però, malgrat que es tracta del puntal bàsic de l’activitat econòmica, no acostumem a prestar l’atenció que es mereix al món de l’empresa, ni tampoc a valorar les seves aportacions.

En primer lloc, tenint en compte que generen la major part de l’ocupació de la nostra economia, les empreses són les principals organitzacions que hi ha darrere de les recaptacions de l’Estat en matèria de cotitzacions socials (que fan possible el sistema de Seguretat Social) i dels impostos al treball a través de l’IRPF, l’impost que genera més ingressos de tots. El segon és l’IVA, un impost indirecte al consum; però el tercer ha estat, en els darrers anys, l’impost de societats, sobre els beneficis empresarials, un altre impost directe. Molt a prop en recaptació hi ha els impostos especials (de naturalesa indirecta, que s’apliquen sobre els hidrocarburs, el tabac, l’alcohol, etc.).

Generalment parlant, l’opinió pública no presta gaire atenció a l’impost de societats, i crec que això en un país com Catalunya, amb un teixit empresarial tan ric com té, no és just. Algunes xifres serviran per situar-nos en la contribució del sistema empresarial català al funcionament de l’estat espanyol.

Per començar cal indicar que el 2018 (darrer any complet disponible), les delegacions territorials de l’Agència Tributària a Catalunya van ingressar en concepte d’impost sobre societats 5.586 milions d’euros. Aquesta xifra va representar el 22,5% dels ingressos de tot l’Estat per aquest impost, un percentatge que en els darrers dotze anys (excepte el 2017, quan va ser el 16,3%) s’ha mogut sempre entre el 20% i el 24%. Pel fet que depèn dels beneficis que obtenen les empreses en cada exercici, la recaptació és variable i va molt lligada a les fases del cicle econòmic. El 2007, per exemple, l’ingrés de les delegacions tributàries a Catalunya va ser de 9.263 milions, i el 2008 de 6.121; després, amb la crisi van arribar a caure fins als 3.400 milions. El pes de Catalunya sobre l’impost en qüestió és clarament superior al pes del seu PIB sobre el de l’Estat, que és del 19,1%

Ara bé, ¿són aquests els únics ingressos per impost sobre societats que recapta l’Estat de Catalunya? No. Hi falten els corresponents als que es consideren “grans contribuents”, les empreses amb volum d’operacions superiors als 100 milions d’euros (entre altres conceptes), els impostos de les quals es recapten per un altre circuit, la Delegació Central de Grans Contribuents, que les estadístiques de l’Agència Tributària assignen territorialment a la delegació de Madrid. Aquesta és la raó per la qual Madrid, que genera el 19% del PIB espanyol, recapta el 37,1% de l’impost sobre societats (i és dels percentatges més baixos dels darrers 12 anys). A la recaptació madrilenya s’hi inclouen els impostos que paguen, només a tall d’exemple, grans generadores de beneficis com Gas Natural, Criteria Caixa, Abertis o Endesa Distribución Eléctrica. El fet que hagin deslocalitzat les seves seus socials de Catalunya resulta, a aquest efecte, una qüestió irrellevant.

Si les prop de 400 empreses catalanes que facturen més de 100 milions anuals paguessin els seus impostos sobre beneficis a Catalunya, la suma total d’impost de societats generada al nostre país el 2018 superaria el 30% del total espanyol, en comptes del 22,5% territorialitzat esmentat més amunt. Estem parlant, doncs, d’aportacions absolutes i relatives de proporcions més que destacables.

El món empresarial, que existeix per fer beneficis, contribueix amb impostos sobre aquests beneficis de manera notable a cobrir les necessitats derivades de l’estat del benestar. No hi ha dubte que en una Catalunya federal o independent en què aquests impostos anessin a les arques de la Generalitat, jugarien a favor de la seva viabilitat, com tan i tan bé saben a l’estat espanyol.