22/01/2017

'Ikeïtzats'?

3 min

Abans que res, cal dir que no soc client d’Ikea. Que quan els fills s’independitzen hi recorrin per moblar els seus pisos ho considero normal; que un amic d’una edat semblant a la meva ho faci per moblar la seva segona residència em xoca en un primer moment però, veient els resultats, ho trobo un encert. Això últim m’ha fet pensar en un altre amic, empresari de productes químics per al sector del moble, que fa uns anys em va dir que la seva aspiració era proveir a fabricants d’Ikea. Per què? Doncs perquè el sector s’estava “ ikeïtzant ” i ell no volia quedar-ne al marge. El temps li està donant la raó.

Probablement, quan Ingvar Kamprad va tenir, fa quasi 60 anys, la idea de crear l’empresa amb uns plantejaments una mica revolucionaris per a l’època, no devia pensar que arribaria tan lluny, és a dir, a tenir presència en una cinquantena de països, unes vendes properes als 35.000 milions d’euros (amb previsió d’arribar als 50.000 milions el 2020) i 155.000 empleats. Ikea és líder indiscutit del sector del moble a escala mundial, amb més de 700 milions de visitants anuals a les seves botigues i més 1.500 milions de visitants al seu lloc web.

A Catalunya coneixem el fenomen gràcies a unes macrobotigues ubicades a Badalona, Sabadell i l’Hospitalet, on suma una xifra de prop de 25.000 m en planta, com si diguéssim 50 botigues convencionals de mobles de 500 metres cadascuna. A més, a Catalunya aquest gegant del moble es completa amb un centre de distribució i emmagatzematge ubicat a Valls amb una superfície en planta de 75.000 m, als quals s’afegiran 50.000 m per a la central de distribució de compres per internet que abastirà Espanya, Portugal i el sud de França.

De la mateixa manera que Apple ha revolucionat el món dels mòbils a escala planetària, el Sr. Kamprad ha revolucionat una cosa tan domèstica i quotidiana com els llums, els armaris o les cadires de casa.

Ikea serveix al client un menú aparentment simple però complex: una varietat quasi infinita de productes, disseny modern (ni trencador, ni estrident), funcionalitat, renovació permanent de catàlegs, productes respectuosos amb el medi ambient. Tot això a preus assequibles per a totes les butxaques. Aquesta mena de miracle ha trencat esquemes vigents en el sector en països avançats, alhora que ha permès també als països més pobres del planeta que tothom pugui comprar mobles.

I, ja posats en el sector, em permetran que faci servir de metàfora una taula. La taula d’Ikea descansa en quatre potes. La primera és la visió de Kamprad, en el sentit que tenir cases moblades dignament no havia de ser una exclusiva de gent amb pasta, sinó que tothom hauria de poder accedir-hi. Per a això era fonamental dissenyar un menú interessant a un preu acceptable. Té gràcia que això es plantegés a Suècia a finals dels 50, un país ja ric a l’època. Amb el credo que els mobles no havien de ser cars i amb un toc d’ambició social, l’empresari posa la primera pota a la taula. Les altres potes són més tangibles.

Una d’elles és traspassar al client (o a un especialista de baix preu) un dels costos de la compra clàssica de mobles: el transport i el muntatge. Ikea et ven un kit i la relació s’acaba (és un dir) en sortir de la botiga. Una altra pota és centrar-se en mercats grans, en grans aglomeracions urbanes i amb grans establiments perifèrics, on el preu del sòl és més baix que el de les botigues del centre de la ciutat. La quarta pota és el control de proveïdors. Ikea, que s’abasteix de fabricants de tot el planeta, té fixats uns estàndards rigorosíssims (entre els quals els mediambientals) per poder accedir a ser-ne proveïdor. Estableix quins productes poden i no poden utilitzar, exigeix de proveïdors i subcontractistes compromisos en matèria de treball infantil, drets dels treballadors, etc. El Sr. Kamprad ho ha gestionat tot plegat amb lideratge, enfocament en el llarg termini, reinversió, ambició i una organització singular.

Que Ikea ha fet una proposta d’èxit en el mercat ho demostra el seu lideratge mundial. És significatiu que tingui botigues en països amb nivells de desenvolupament tan dispars com Alemanya (50), Rússia (20) o la Xina (19); que diferents experts hagin escrit llibres sobre el fenomen, o que aquest sigui objecte d’estudi a les millors escoles de negocis del món, entre altres fets. El progrés no és gratuït: l’èxit d’Ikea explicaria en part per què el sector del moble a Espanya i a Catalunya ha perdut la meitat dels seus empleats del 2000 ençà. Les revolucions tenen això. I el tsunami de la ikeïtzació, que connecta amb capes cada vegada més àmplies de la població mundial, segueix.

stats