01/04/2016

La mar Mediterrània, al límit?

4 min
La mar Mediterrània, al límit?

He de confessar que l’explicació d’en Màrius Vizcarro sobre un seminari d’alt nivell relatiu a la pesca a la Mediterrània, celebrat a Catània a principis de febrer, em va fer posar els pèls de punta. Un dels experts que hi van participar va ser el científic francès Philippe Cury, del qual es pot consultar la magnífica obra Una mar sense peixos (IEC, 2012) amb una introducció de Jordi Lleonart i Francesc Maynou sobre la pesca a la Mediterrània occidental (Lleonart, de l’Institut de Ciències del Mar, ha escrit molt sobre aquest tema).

Per la meva banda, i per apropar-nos a casa nostra, he recollit algunes dades estadístiques de pesca a Catalunya. En el quinquenni 1981-1985 les captures de peix registrades van sumar 56.300 tones de mitjana anual, mentre que en el quinquenni 2011-2015 han estat 30.300 tones, un 46% menys; el 2015 assenyala un mínim històric de captures, amb 27.700 tones, lluny de les 66.300 de 1994. Comparant el conjunt dels darrers tres anys amb els d’inici de segle (1998-2000), de les sis espècies més capturades només creix el seitó (per cert, cada vegada més petit), i en canvi cauen les sardines (-62%), el sorell (-88%), el verat (-87%), el lluç (-27%) i la maire (-60%). En el mateix període, entre els crustacis, el més pescat, que és la galera, cau un 32%. I entre els cefalòpodes, la sípia cau un 21%.

Sembla que el Mare Nostrum té el mateix mal que la resta de mars del planeta, però en aquest cas una mica accentuats en tractar-se d’una mar petita, tancada, amb una gran tradició pesquera i una alta densitat demogràfica a les seves ribes. Els mals els podem resumir en quatre punts: que els humans hem tractat la Mediterrània com un abocador, que el canvi climàtic ja s’hi està notant, que l’estem sobreexplotant i que no trobem la manera de gestionar-lo.

Malgrat els progressos de contenció i de depuració al llarg de les darreres dècades, la Mediterrània és un mar que, a recer de la comoditat, l’anonimat i la invisibilitat de les conseqüències, ha servit perquè ens desféssim de manera fàcil de quantitats ingents d’aigües residuals de la població i la indústria, i de multitud d’elements contaminants, sigui petroli, plom, mercuri, fosfats i un interminable etcètera. Cury afirma que a la Mediterrània hi ha més plàstic que peixos, i que a l’Adriàtic hi ha més detritus que no pas peix.

Per si l’acció humana directa dels països mediterranis fos poca cosa, ja es deixa notar la incidència de l’escalfament global del planeta, que s’estaria manifestant en greus alteracions de l’ecosistema mediterrani, incidint en tota la cadena tròfica i, al centre, en les captures, que disminueixen en quantitat i en dimensió del peix.

El tercer mal és la sobrepesca, l’extracció per sobre de la capacitat de reproducció i de creixement. De 64 espècies que Cury ha estudiat en els darrers anys, 61 estan sobreexplotades. Ens podem estar acostant al col·lapse pesquer: menys captures, mitjans de pesca més potents, amb més capacitat d’extracció i en alguns casos més destructius, el perill de deixar-se endur pel curtterminisme del negoci (pa avui, fam demà) i un problema implícit del sector que sona a pecat i que no és fàcil de resoldre: el rebuig -una mena d’efecte col·lateral- del peix que no interessa, i que s’ha de llençar, i que en alguns llocs del món (a la Mediterrània no se sap) supera la meitat de les captures.

Finalment, com passa en els béns públics sense drets de propietat ben definits, el mercat no resol bé els problemes que es plantegen i per això cal la intervenció d’un regulador. La UE fa només 10 anys encara impulsava l’augment de la capacitat pesquera, més pensant en l’Atlàntic que en la Mediterrània. A Catalunya s’estan fent passos, però es va tard i amb pocs mitjans (per exemple, es troba a faltar un Institut Oceanogràfic propi, degudament dotat). A més, a la Mediterrània, la regulació i el control topen amb l’heterogeneïtat d’interessos dels diferents països i del seu grau de coresponsabilitat (la gestió marroquina no és la catalana). Amb tot, com indica Cury, les receptes per tenir peix a taula en el futur són conegudes: reducció de capacitat de pesca, incentius per pescar menys i millor, drets de propietat, enfocament ecosistèmic, creació de reserves, reforç del control... La Comissió de Pesca de l’Atlàntic Nord-est ha aconseguit èxits en aquest sentit en la pesca de l’areng.

I el consumidor, hi pot fer res? La resposta és que sí, i encara que pugui semblar poca cosa, per començar cal prendre consciència del problema. També estar disposats a menjar una mica menys de peix i a pagar-lo més car en el mitjà termini. I, de manera immediata, demanar al nostre peixater peix amb etiquetes de “pesca responsable” o “pesca sostenible” degudament certificades, que ja n’hi ha alguna. Perquè... volem seguir menjant peix, i volem que els nostres fills i néts també ho puguin fer, oi que sí?

stats