Això serà així tota la vida?
El 30 minuts de diumenge ens deixava colpits. Un de cada quatre parlava de la pobresa infantil a Catalunya i del risc social que pateixen els nens de famílies sense recursos. El títol especificava la proporció de criatures del país que es troben en situació precària, però més enllà d’elaborar un reportatge basat en estadístiques, projectes socials i experts, el 30 minuts construïa un relat molt humà a partir de famílies, nens i adolescents. Eren ells els que donaven al relat la contundència i la veracitat necessàries per connectar amb l’espectador i remoure la seva consciència. El 30 minuts no feia en cap moment un ús excessiu de la canalla ni explotava la seva imatge per transmetre llàstima, però sí que incloïa el seu testimoni per donar a entendre un altre factor important que el reportatge volia deixar molt clar: la pressió emocional que pateixen els nens en aquestes circumstàncies. Les nenes de la família Salcedo veien amb curiositat que la seva mare recorregués a la parròquia per aconseguir aliments: “ ¿Mamá, esto lo tendremos que hacer toda la vida? ” o “ ¿Aquí vienes siempre que quieres? ” Amb una innocència i una alegria molt tendres les nenes de la família Liébana ensenyaven a la càmera el pis i com es distribuïen els llits per dormir. Més fills que matalassos. Les criatures explicaven com vivien la situació de pobresa: “ Yo veo a mi mamá como va a buscar comida y me da vergüenza ”, deia la gran. La petita expressava un sentiment de responsabilitat i angoixa molt clar: “ A mí me preocupan mis padres porque pagan mucho y somos muchos en la casa ”.
A mesura que avançava el reportatge, s’aprofundia en el que suposa per a aquestes generacions viure en el llindar de la pobresa. Més enllà de no menjar el que desitgen, Un de cada quatre feia evident conflictes més greus a mesura que la canalla creix en aquestes circumstàncies: dinàmiques familiars autodestructives, desestructuració mental, fracàs i absentisme escolar, problemes de salut... Els testimonis dels adolescents explicant la seva vida, els drames domèstics i com ara intenten refer-se’n amb dificultats amb l’ajuda de professors desbordats per l’enorme demanda i la falta de recursos era colpidor. El testimoni de Pau Marí-Klose, sociòleg i expert en pobresa infantil, tancava el reportatge advertint d’un drama proper: com aquesta generació de nanos es convertiran en adults que no podran oferir coneixement ni aportar fiscalment res a un estat del benestar col·lapsat. Un bon reportatge que, més enllà de retratar una realitat, alerta de perills futurs.
