27/03/2015

“Aquest senyor no és el meu fill”

2 min

La mare d’una de les víctimes de l’avió estavellat va contactar dijous amb el programa 8 al dia de Josep Cuní perquè necessitava transmetre a algú, va dir, la seva ràbia i el seu dolor. Necessitava parlar. I Cuní la va escoltar. “No està en el seu millor moment...”, li va dir ell just començar l’entrevista. A la part superior de la pantalla destacaven amb un rètol que aquella conversa era “Exclusiva”. Cuní li va preguntar quan i com va conèixer la notícia. Després van obrir el pla i en una enorme pantalla hi van projectar la imatge del fill de la Mercè. “El Ferran va ser una de les víctimes del vol...” I la Mercè el va interrompre: “Aquest senyor no és el meu fill, eh...” Cuní es va limitar a repetir l’afirmació: “Aquest senyor no és el seu fill”. Immediatament el pla va canviar i ja no vam veure més aquella foto (ni cap altra). Error terrible que demostra com s’està fent la recerca d’imatges de les víctimes. Cuní continuava: “Vostè a partir d’aquest moment va tenir òbviament el dolor de la mare que perd un fill, que és un dolor que per altres mares que han perdut els seus fills sempre s’ha descrit com un dolor difícil d’explicar...” La Mercè responia amb duresa i ràbia continguda. Ell seguia: “¿Així vostè va assumint de mica en mica que ja no veurà mai més el seu fill?” També li va preguntar què havia sentit en assabentar-se que el copilot havia estavellat l’avió a propòsit. Cuní feia preguntes emocionals. No li va preguntar si els familiars estaven sent ben atesos, quina ajuda rebien, si la companyia o el govern els donava facilitats. No va abordar qüestions pràctiques que aportessin, com a mínim, context informatiu i un control periodístic de la situació assistencial dels familiars. Cuní preferia indagar en els sentiments: “Jo li agraeixo la confiança però per què ha volgut venir aquí i no pas rebre l’ajut psicològic d’un especialista?”, “Vostè sempre ha estat una dona lluitadora...”, “¿Plorarà molt quan es trobi sola?”, “Té uns ulls preciosos”. I, per segona vegada: “¿Té assumit que no veurà mai més el seu fill?” La Mercè, de pedra picada, ho va respondre tot amb fortalesa, agraïda i amb detall. Va ser un impacte. Pilar Rahola oferia el repicó després: “Brutal! Brutal! M’ha costat mantenir el tipus! Ai Josep... Ufff!...” Cinc minuts de discurs especulant sobre els sentiments dels familiars.

La Mercè va demanar aquella entrevista. I Cuní va donar repercussió a la seva història. És lícit. Però amb un periodisme obvi que posa la lupa al dolor. I es val de la hipocresia d’haver-li fet el favor a la dona d’escoltar-la una estona. Periodistes fent de psicòlegs. Tant, que s’obliden de l’ofici i trien la foto equivocada. “Aquest senyor no és el meu fill”. La prova flagrant que davant d’una catàstrofe és molt més fàcil fer aquest periodisme groc i sentimental que no pas exercir la professió amb rigor i prudència.

stats