Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Bassas a Newtown

La tragèdia de Newtown pertany a aquella categoria de notícies en què l'impacte i el dolor que provoquen són tan profunds que és difícil trobar l'equilibri entre informació i emoció. Cal aconseguir el to just per oferir l'aportació de dades necessària sense caure en el detall morbós. Incloure la reflexió social sense espetegar en la demagògia. Fer repercutir el dolor però evitar el tremendisme. En els informatius d'ahir de Cuatro i La Sexta, per exemple, l'abús de paraules com masacre i pesadilla era evident. S'incidia a repetir l'edat dels nens i a especificar dades inútils, com per exemple que en aquell moment els seus cadàvers eren al mateix centre que el de l'assassí. Es va abusar dels testimonis de les criatures. Em pregunto fins a quin punt han de ser nens els que, després de patir una tragèdia, hagin de parlar davant d'un micròfon. És un punt de vista privilegiat, sens dubte, però hi ha aquella ingenuïtat infantil en el testimoni que en fa dubtar de l'ètica. Com a contrast, la crònica d'ahir al migdia en el Telenotícies d'Antoni Bassas des de Newtown va ser impecable. El testimoni d'una hematòloga catalana veïna del poble que va oferir un context completíssim. Les preguntes de Bassas tenien la prudència ètica de qui pretén explicar i no furgar. I les respostes calmades i personals de Roser Calvo van dibuixar clarament la dimensió de la tragèdia. No van caldre paraules punyents, ni frases emotives, ni detalls escabrosos. Però la descripció del dia anterior i la vida a Newtown van convertir la informació en exclusiva i privilegiada. És curiós un fet: com menys voluntat periodística hi ha de traspuar drama més estremidora és la informació. L'emotivitat autèntica és aquella que està subjacent en l'asèpsia periodística. Si el periodista no mostra una afectació impostada, la seva contenció professional és la que fa prendre consciència de la tragèdia real i s'allunya de l'espectacle televisiu del dolor.

Riure, malgrat tot