E l gran dictat té un participant excepcional. És el Pau Sabaté, un noi de 24 anys de l’Esquerra de l’Eixample que ja porta 34 programes aguantant per emportar-se el pot. Estem tots pendents del Pau. És el nou tema televisiu de conversa. I és que històricament els participants que resisteixen en els concursos més emblemàtics de la televisió fidelitzen l’audiència. Es crea un sentiment d’empatia amb el protagonista. Com més avança, més interès genera. Bàsicament perquè és més a prop de la victòria final (o del fracàs). Dijous el programa va fer rècord d’espectadors de la temporada. El Pau ha acumulat, de moment, 20.175 euros. Aquests els té assegurats. I opta al pot d’El gran dictat. El porquet de les ulleres està ben tip, amb 89.430 euros al ventre. ¿Aconseguirà el Pau trencar la bestiola i embutxacar-se els calés? És un dels grans misteris televisius d’aquest mes.

L’èxit del Pau radica en el seu coneixement de la llengua (és llicenciat en filologia clàssica) i en el domini dels idiomes. En parla vuit: català, castellà, anglès, francès, alemany, italià, grec modern i rus. El que més emoció provoca és quan el Pau s’acosta al límit de l’èxit definitiu: s’ha quedat fins a nou programes a només una paraula d’endur-se el pot. Aquest dilluns, per exemple, no es va embutxacar els més de 89.000 euros per culpa d’un guió que va posar enmig de pintaungles. Pot semblar una paraula fàcil, però el Pau ha sigut capaç d’escriure correctament mots com aixeb, greenockita, klippe, hegumen, qubba, breithauptita, nakhlita i kazakh.

Però, a més, el Pau Sabaté demostra uns procediments com a concursant que el fan un exemplar espècimen televisiu. Es mostra reservat i tímid amb l’Òscar Dalmau, i això provoca un interessant efecte de misteri en l’espectador. Quan sap la resposta, la dóna amb molta convicció. Demostra, per tant, un domini de la matèria que enlluerna l’audiència. Si dubta, també hi ha espectacle. Quan no està segur de l’ortografia correcta es nota que pensa: el Pau és capaç d’escriure la mateixa paraula una desena de vegades i corregir-la. Així, veiem en imatges el dubte, el suspens, el risc de l’error i fins i tot si ha estat flirtejant amb la versió correcta i finalment l’ha descartat. O si l’ha encertat després de titubejar una estona. Suspens fins al darrer moment. A vegades fa un gest final de triar una lletra a l’atzar. I aquests cops de sort donen potència al relat.

Motius suficients perquè tot Catalunya estigui pendent del Pau i del porquet de les ulleres. Bé, tot Catalunya i els inspectors d’Hisenda, esclar.