20/09/2011

Dos convidats i un matalàs

2 min

TV3 va estrenar ahir la segona temporada d' El convidat amb l'Albert Om instal·lant-se a casa del Quim Monzó. Entre que el convidat a l'inici estava una mica cohibit i l'amfitrió poc acostumat a tenir visites, hi havia instants en què semblaven dos convidats a casa d'algú que no hi era. Però justament aquí va raure la gràcia del programa: un joc de contrastos entre la flexibilitat i la predisposició de l'un i la rigidesa i organització de l'altre.

Però la televisió que sap aprofitar-se de les pauses i els silencis per dir més coses pot fer canviar els patrons previstos. El Quim Monzó, reticent a explicar sentiments i demostrar les emocions, va acabar per evocar records molt personals i emocions intenses. L'escena de la terrassa en què l'escriptor parla dels últims anys de vida dels seus pares o exposa les angoixes de la paternitat, assegut a taula amb el seu fill, desprenia una força singular. I en altres moments les preguntes de l'escriptor al seu convidat semblava que fessin pensar a l'Albert Om sobre ell mateix, especialment quan intentava esquivar les respostes per mantenir-se en segon pla.

L'excursió per comprar un matalàs i el transport i muntatge posteriors del llit van ser l'estona més distesa d'una reclusió obsessiva.

Veure com el Monzó clavava un sol dit al teclat de l'ordinador quan escrivia l'article o les extremes atencions que dedicava a les comoditats del seu convidat deien molt més que una conversa tot esmorzant. Per això a vegades la veu en off del mateix Albert Om resultava massa explícita i delatava situacions que preferies deduir més que no pas escoltar. I és que el valor d' El convidat és la capacitat d'observar els detalls quotidians i de subratllar el vessant més implícit de les situacions. És la tele que, en lloc d'anar contra rellotge per explicar-ho tot, mira d'ajudar-se del temps per mostrar, sobretot, les coses importants. Bon debut d'una temporada que promet.

stats