Dues dones divines baixen a l'infern
TV3 ha estrenat Dues dones divines, una sèrie suposadament d'humor protagonitzada per Rosa Maria Sardà i Verónica Forqué. Sí, era una estrena tot i semblar una reposició d'una sèrie de fa vint anys perquè més enllà d'alguns intents per modernitzar la realització... és evident que Dues dones divines fa un salt enrere en l'evolució de la ficció de TV3. Semblava una seqüela del Quico el Progre . Dues dones divines és una sèrie en què hi ha un intent de moltes coses però que no aconsegueix res: hi ha un intent de fer humor, i fa venir ganes de plorar; hi ha un intent de fer una realització innovadora, que recordi el llenguatge del còmic, i es queda en simple estètica televisiva que no aporta res; hi ha un intent de recuperar dues dives de l'escena, i les porta directament al ridícul i l'histrionisme més decadent. Els ha passat com l'intent fallit de TVE de fer Las chicas de oro a l'espanyola i van acabar ensorrant Carmen Maura i Lola Herrera. Hi ha un intent de retratar el conflicte lingüístic amb humor i ens quedem amb uns diàlegs de Digui, digui de pa sucat amb oli.
Les vistes de la terrassa de la Sardà són encartonades, les interpretacions dels secundaris totalment apallassades i la trama no genera cap interès. De fet, amb les promocions de la sèrie que ens van anticipar a TV3, no van poder ni oferir-nos un mínim minut que fes il·lusió o que creés certes expectatives.
El súmmum és que a la sèrie ficcionen també un programa d'una cadena local, titulat De bon gust, que representa que és dolent i barat, en què col·labora el personatge de Verónica Forqué. És la metatele: una sèrie molt dolenta que ens ensenya com fan un programa de tele molt fluix. Tant per tant, com a espectadora, aposto per aquest De bon gust presentat per Ferran Rañé i la Forqué. Posats a fer pena, que sigui barat. Una llàstima que quedin en el record Plats bruts i Porca Misèria i que no hagin servit per mantenir el llistó ben alt.
