La sèrie de Joel Joan El crac s’ha anat desinflant d’audiència des de l’estrena. La gràfica d’espectadors està fent honor (per ara) al títol. En set episodis ha perdut unes quatre-centes cinquanta mil persones, que, vés a saber, se’n deuen haver anat a La que se avecina o a Isabel. I és que en alguns moments El crac no ens ho ha posat fàcil. Semblava que la sèrie hagués de destil·lar certa transcendència i veracitat i l’histrionisme dels personatges (especialment de Joel Joan) i la inversemblança d’algunes situacions ens han demanat un esforç extra. El crac demana a l’espectador un punt de complicitat, un cert joc, una capacitat de reflexió que no sempre estàs disposat a fer. El crac ens posa a prova en l’habilitat de voler llegir entre línies, un valor que la ficció de TV3 pràcticament no ha treballat mai. Era més fàcil deixar-se anar en la pornografia emocional infantiloide de les Polseres vermelles,que fins i tot t’assenyalaven on t’havies d’emocionar i què havies de pensar de cadascú. És més difícil acceptar el repte d’entendre què ens vol dir Joel Joan amb tot plegat. I és possible que no hi hagi una única lectura. Cada vegada és més clar que títol d’ El crac no al·ludeix a l’estrella d’èxit sinó a l’onomatopeia de la trencadissa. El director, productor i protagonista lluita constantment entre el seu exhibicionisme egocèntric i una mena de procés catàrtic per autoflagel·lar-se i expiar pecats. Enfotre’s d’ell mateix és el preu que ha de pagar per poder enriure’s dels altres. Sensacional, aquest dilluns, com va jugar a parodiar el cinema iconoclasta d’Albert Serra, l’èpica sentimental d’Albert Espinosa i el sang i fetge de Jaume Balagueró. També les constants referències a pel·lícules i sèries d’èxit que s’amagaven en el relat per a qui volgués pescar-les: Very bad things, Breaking bad, Dexter...

Seduïts des de l’inici per la sublim interpretació de l’actriu Sara Espígul (se li ha de reconèixer a Joel Joan un enorme talent per dirigir dones), costava d’empassar la sobreactuació del gran protagonista o de Miki Esparbé. Però si s’és capaç de renunciar a allò que ens imaginàvem que seria i abandonar la necessitat de discernir entre realitat i ficció, El crac és excel·lent per deixar-se anar en el divertiment televisiu. I amb nivell. Incomoda segurament la prepotència del personatge de Joel Joan, el maniqueisme de la seva conducta i com després ens arrossega a sentir un punt de compassió que no li volem cedir. Però fins ara no havíem vist a TV3 una sèrie que jugués amb valentia amb el llenguatge televisiu, que flirtegés amb la irreverència, que trenqués la barrera de la ficció per saltar a la realitat. El crac és un viatge entretingut i sense compassió a les misèries humanes i certament no tothom se sent predisposat a visitar-les.