Diumenge tornava Salvados a La Sexta. Per començar es preguntava "¿La vida sigue igual? " I, francament, he de dir que quan es va acabar el programa no vaig saber si la resposta final era que sí o era que no. Com sempre Salvados es va caracteritzar per una elecció molt acurada i interessant dels convidats. Tant el filòsof, com el president de l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, com la "monja-borroka", com la directora de l'escola eren persones amb un discurs que es feia escoltar, que plantejava realitats sobre les quals val la pena aturar-se a reflexionar. Captivador sobretot l'instant de discussió espontània al carrer entre veïns, amb aquest atzar que sempre bufa a favor del programa. Mentre està preguntant al president de l'Associació de Veïns si fomenten l'okupació de pisos, una dona del barri intervé molesta dient que ella en pot donar fe i que no li agrada gens. A partir d'aquí s'hi van anar sumant veïns oferint múltiples punts de vista. Un ventall de queixes, laments i fins i tot algun argument xenòfob entre veïns que va aportar molts matisos al discurs clàssic de reivindicació veïnal i de lluita de classes. Diguem que va donar complexitat i qualitat narrativa a uns arguments on Salvados en ocasions ha trobat terreny adobat i fàcil per enarborar la bandera del periodisme-protesta. Just en el moment en què el programa estava caient en una certa caricatura del que l'ha fet triomfar, la gent del barri el va salvar. Però només durant una estona. La monja, la mestra, el banc d'aliments d'emergència... era una mica una reiteració naïf d'aquest món televisiu carregat de consciència social amb el segell de Jordi Évole que en algun moment va caure en l'autoparòdia.
L'entrevista final a Arturo Pérez-Reverte potser era l'impacte de la tornada però va fer que la idea del programa inicial s'acabés de desdibuixar. Si bé els arguments de fons que defensava l'escriptor eren molt nobles i fàcils de compartir, el llenguatge amb un punt de demagògia va acabar d'arrossegar el programa a un destí incert. Que si " Este barrio puede arder ", que si " Hay mecanismos de anestesia ", que si " Los hijos piden pan ", que si " Lo que compra al miserable ", que si " España es un país maldito ", que si " Somos furibundos "... li va acabar de donar una pàtina a tot plegat que ja no sabíem cap on navegàvem. No sé si la vida continua igual o no. Però el que tinc clar és que, sigui com sigui, Salvados ha d'evolucionar i no caure en una sobredosi de bonhomia. I que els ha sortit millor quan s'ha marcat un objectiu periodístic més concret.
