Évole està de moda

Dimecres Gabilondo conversava amb Jordi Évole en el seu programa d'entrevistes a Canal+. Va ser com l'acte d'un rei nomenant un cavaller amb els tocs d'espasa a les espatlles. O un ritual en què un veterà respectat accepta en el club selecte un nou membre de la restringida congregació. O fins i tot un sogre amable però exigent que vol veure de quin peu calça el gendre abans d'integrar-lo a la família. Gabilondo desprenia el punt d'orgull de qui dóna l'alternativa. I la generositat condescendent de deixar pas a qui ve darrere. Évole, en canvi, desprenia la fragilitat de quan li toca respondre a preguntes i no pas fer-les. Una timidesa barrejada amb l'obligada humilitat que tot bon periodista sap que no ha de perdre. Les respostes van ser millors que les preguntes, segurament perquè Gabilondo va preferir mantenir la conversa estàndard per no excedir-se en l'obsequi al deixeble. Els apunts d'actualitat justos i la indagació en els orígens familiars en la mesura adequada. En l'únic instant que Évole va semblar patir de debò va ser quan el periodista li va preguntar si votaria que sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Va fer un no arrossegat. Amb aquella expiració final de "que sigui el que Déu vulgui". Admeto que com a espectadora vaig sentir un cert plaer de veure el follonero contra les cordes. Évole potser va pintar un diàleg massa plàcid entre la Catalunya i l'Espanya reals i va evitar entrar en detalls de com se les gasten en la realitat mediàtica. Potser Gabilondo va posar massa èmfasi en l'estrany costum de lloar que els famosos són bones persones. També li va valorar virtuts professionals que haurien de ser òbvies i intrínseques en el periodisme. No és l'únic que les manté però potser sí dels més joves. En certa manera vam presenciar el lliurament d'uns galons que oficialitzen el naixement d'una nova generació de periodistes i d'una bona manera de fer. Doncs, llarga vida...