Anodina gala dels Goya, presentada (i dirigida) per Manel Fuentes. La menys vista dels últims cinc anys a la tele. I no és estrany. A la gala li va faltar ritme, sorpresa, sentit de l'espectacle i emoció. Tot era de tràmit menys les estones que capitalitzava Manel Fuentes. I aleshores els esforços no donaven resultat. Els vídeos en què el presentador estava integrat en les pel·lícules eren tècnicament impecables però no tenien cap gràcia narrativa. Esclaus de la idea de fer controls de qualitat a les pel·lícules, van acotar molt les possibilitats dramàtiques. El millor, Chicote esbroncant el Caníbal. Com a més destacable, el fals fair play dels anteriors presentadors carregant contra el nouvingut. Però cap instant impactant o digne de ser recordat més enllà de l'agraïment de David Trueba. L'escenari i els faristols, xarons. La sala, freda i mal il·luminada. Molts problemes de so i intrigants els ninots virtuals asseguts a les butaques. La realització, de mínims: poc hàbil en mostrar les reaccions de platea, sempre buscava els mateixos i vam quedar tips dels Bardem, va ensenyar malament l'humor a l'escenari de Muchachada Nui i va caure en la rutina de plans.

El guió, pla i gens brillant, encara li va fer més complicada la feina. Les paraules màgiques "Bruce Springsteen" només van trigar vint-i-vuit minuts a aparèixer. I no ens vam lliurar dels tòpics de l'humor cinematogràfic sobre la mirada de Fernando Trueba i la samarreta de Mario Casas. El numeret musical amb els joves actors de moda desafinant va ser de vergonya aliena. El presentador va jugar el paper de maldestre, un clàssic per camuflar la manca de recursos.

I és que amb Manel Fuentes vam patir. La incomprensible ratlla dels ulls li va donar un aspecte molt artificial. El monòleg de benvinguda va ser llarg i avorrit. No va arrencar aplaudiments. Fuentes, en la seva desesperació per comunicar de manera energètica i simpàtica, perd autenticitat. Es desviu per interpretar i no té els recursos d'un actor. Fuentes perd tota l'energia pels peus, que no paren de moure's. Exhibeix una gesticulació sorprenentment amanerada. No sap què fer amb els braços, que belluga simètricament. Són els trets característics dels actors amateurs, que sobreactuen per compensar la falta de tècnica. És tan barroc en les formes que no te'l creus. No és el mateix fer de periodista, ser un bon imitador, presentar un talent show, omplir un escenari, fer de mestre de cerimònies o fer d'actor. Qui molt abraça poc estreny. No es pot excel·lir en tot.