Grècia i la mirada de Lluís Caelles
Les cròniques des de Grècia del periodista d’informatius de TV3 Lluís Caelles tenen (com totes les que fa habitualment) un subtil esperit transcendent que t’atrapa. Busca petites històries per exemplificar alguna cosa més gran, més universal o més intangible. Caelles té un to molt proper a l’hora d’informar. Fa servir un llenguatge planer i una entonació molt natural i explicativa. Aporta el que no trobaràs a les notícies d’agència: un estat d’ànim, el tarannà local i vivències personals. La seva mirada es fa evident en la narració dels fets. Les cròniques tenen un factor humà molt important encara que estigui parlant de la situació política més complexa, com és ara el cas de Grècia. Potser, tot sigui dit, està abusant de la parsimònia en el comiat estàndard de la crònica: “Lluís Caelles [pausa], TV3 [pausa], Atenes”, amb una mirada circumspecta i una gravetat final que semblen massa afectades.
Però, malgrat aquest detall, des que Caelles és enviat especial l’hem pogut veure entrevistant el ministre de Cultura o visitant la reinaugurada televisió pública grega. Hem conegut un farmacèutic que mostrava les promeses escrites dels seus clients conforme li pagaran els medicaments que els avança. I ens ha descobert una cafeteria literària a Atenes on organitzen entre els amics unes eleccions paral·leles per flairar el que passarà més tard a les urnes. Ha viatjat als afores de la gran ciutat per descobrir grecs que han abandonat la capital per guanyar en qualitat de vida malgrat la falta de diners. Enmig de la naturalitat del seu discurs, Caelles traspua una certa voluntat de tocar-nos lleument l’ànima. Una subtil transcendència emotiva per establir un vincle instantani entre la realitat que ens explica i l’espectador. Davant d’unes vistes imponents d’Atenes amb l’Acròpolis majestuosa al capdamunt, Caelles ens recordava: “Atenes: cinc milions d’habitants escampats als peus de l’Acròpolis. I Grècia: deu milions escampats als peus de l’Olimp. De nou, esperen. Per cert, a l’Olimp hi regnava Zeus, que es va enamorar bojament d’Europa”. I així, lacònic i alentint progressivament el discurs, acabava la crònica i deixava l’espectador pensant en la càrrega al·legòrica d’aquella frase. O, després del referèndum, ens deia: “La ciutat recupera la quotidianitat que se sobreposa al pes històric que les televisions i els mitjans de comunicació estem donant al nostre relat”. Caelles distingia entre les dues realitats: la dels ciutadans i la televisiva, que mai són idèntiques. O, abans de dir adéu, apuntava: “A vegades cal un retorn a les coses que són de debò importants, les coses que sempre queden fora de la bombolla financera”. I t’adones que és bonic que a part d’informar-te et facin pensar.
