Joc de punyals
Ha tornat Joc de cartes a TV3, el concurs presentat per Marc Ribas en què quatre restauradors competeixen entre ells. El primer dia de la segona temporada buscaven el millor restaurant de la cuina de porc de la plana de Vic, tot i que després el porc desapareixia com a temàtica gastronòmica: la discussió acabava sent per unes croquetes, la qualitat d’una hamburguesa o uns chocos mal arrebossats. En definitiva, tot i la suposada temàtica culinària de fons, la prioritat era una altra: que els concursants, ara sí, es diguessin el nom del porc.
I és que l’evidència més contundent d’aquesta nova etapa és que Joc de cartes s’ha desinhibit, tant pel que fa a les dinàmiques de concurs com a la manera de mostrar-les en pantalla. Almenys pel que vam veure en el primer capítol, s’han collat molt més els cargols de l’espectacle que genera la rivalitat entre els concursants i es potencia la polèmica entre ells. Ja no hi ha aquell pudor pel conflicte a la tele pública i s’ha decidit que si la discussió és per un comentari a Tripadvisor, pels plats de pissarra o per la falta de decoració d’unes gambes, no hi ha cap problema. També en la presentació dels participants s’han extremat les idees: els fan fer unes ganyotes, unes ballaruques i una comedieta davant la porta del restaurant una mica ridícules.
El presentador, Marc Ribas, també ha anat un pas més enllà: està encantat d’haver-se conegut. S’agrada. I en el seu entusiasme pel que fa corre el risc d’una excessiva afectació davant la càmera, d’una impostura televisiva una mica teatral quan es dirigeix directament als espectadors.
El plantejament del concurs segueix exactament la línia de la temporada anterior: entreteniment pur, funcionament àgil i una temàtica de fons com a excusa que entronca amb el territori i elements gastronòmics que li són propis. El programa passa volant i s’ha aconseguit una bona síntesi del procés de cada àpat: veure què mengen i què n’opinen, explotant una mica més els plans de les cares de la reacció a determinats plats. Continua sent divertit.
Però més enllà de les dinàmiques del programa també és cert que sembla que hi hagi hagut una evolució en el tipus de concursant: s’ha perdut la ingenuïtat de la primera temporada. Ara els participants ja saben a què s’exposen televisivament parlant, han intuït les estratègies i han pogut calcular què hi poden guanyar participant en el programa. Per tant, ha desaparegut certa bonhomia i s’ha consolidat la mala llet, l’engany, el vot per fotre i les subtils habilitats manipulatives. La frase “Demanant els chocos has anat a fotre” ho diu tot. Joc de cartes s’ha convertit en un joc de punyals. Intuïm que ens espera una temporada intensa i conflictiva bàsicament per un fet que marca les diferències respecte a l’anterior etapa: la gent ha après a jugar i frisa per competir.
