A Els matins de TV3 entrevistaven José Amedo, antic subcomissari de policia membre destacat dels GAL. Amb motiu de la publicació del seu llibre (l'excusa perfecta per sortir a la tele), Ariadna Oltra i els tertulians li van poder fer preguntes. Oltra va optar per aprofundir en qüestions més emocionals del personatge. A la primera pregunta Amedo va desenvolupar una resposta de dos minuts i cinquanta segons que ens va deixar a tots estabornits. I sense respondre el que se li preguntava. Davant d'un home que ara intenta netejar la seva imatge després d'haver-se emmerdat a les clavegueres de la política, hi havia certa docilitat. Sol passar amb aquests individus que, un cop se'ls ha ensorrat el castell de cartes, reneixen de les cendres per escampar la merda. Captiven perquè, en el fons, saben que ens interessa molt escoltar com malparlen del poder per justificar-se. La conversa va créixer en tensió i interès quan els tertulians hi van poder ficar cullerada. Jordi Barbeta va optar per la clàssica "¿Es usted un asesino? " i, després, "¿El estado es una máquina de delinquir? " No va trigar a escombrar el discurs cap a casa: " ¿Usted a qué cree que estaría dispuesto el aparato del estado español, las alcantarillas del estado, para evitar que se ejerza la sobiranía en Cataluña? " Les espurnes van saltar amb Vicent Sanchis. Amedo va reaccionar amb molta agressivitat, acusant-lo de dir tonteries i imbecil·litats. Sanchis s'hi va tornar dient-li: "El problema lo tiene usted porque no me entiende ". De mica en mica l'ambient es va tornar a relaxar. Amedo va exhibir davant les càmeres unes opinions prou progressistes sobre l'actualitat política. Tot es va acabar quan més interessant començava a semblar.
Això de les promocions de llibres d'aquests individus que han remenat tanta merda i tan amunt es fa una mica estrany. Practiquem un periodisme còmode i a pilota passada en què només cal esperar que el corrupte de torn tregui llibre. Ens estem acostumant a veure que personatges poderosos que han estat condemnats per la justícia es passegin per platós amb corbata i el llibre sota el braç: Vera, Conde, Amedo... Amb tot prescrit i ben elegants, reapareixen amablement per convèncer-nos i, a sobre, encolomar-nos un exemplar de la seva obra. I marxen deixant l'espectador amb la sensació que no han explicat ni la desena part del que saben. Ells marquen l'agenda, el tempo i la informació. I els periodistes, amb escassos trenta minuts, fan el que poden.
