19/03/2018

L’amic de Jordi Cuixart

2 min

Dissabte a la nit el Preguntes freqüents de TV3 ens va commoure amb una entrevista molt potent: per insòlita i per l’autenticitat que traspuava el protagonista. Era en Jesús Ruiz, amic de Jordi Cuixart després d’haver compartit mòdul amb ell a la presó de Soto del Real. La història personal d’en Jesús impactava per la brutalitat del seu empresonament inicial al Perú: “Perquè m’ho vaig buscar jo, eh?, no com el cas del Jordi”, va aclarir. En cap moment va dissimular ni la seva addicció a les drogues ni la seva responsabilitat en els delictes comesos. I això va servir per entendre la seva sensatesa. Els assidus a la tele recordàvem l’episodi d’Encarcelados de La Sexta, en què les càmeres van mostrar l’horror amb què va conviure cinc anys. Aquelles declaracions li van costar cares: maltractaments físics i psicològics i aïllament com a represàlia. “Però ara ja soc fora, ara ja ho puc dir”. En Jesús Ruiz emocionava perquè no acompanyava de dramatisme la seva situació. Era la seva naturalitat i un relat cru i senzill el que el va convertir en un entrevistat molt especial. No hi havia ni un bri de protagonisme, sinó el desig de denunciar una realitat. La franquesa amb què parlava d’ell mateix i la innocència tan espontània van convertir la conversa amb Laura Rosel en un dels moments televisius més contundents i reveladors del Procés.

Quan va explicar la manera com va conèixer Cuixart i la seva dimensió política (“Mira, Jordi: ets a la tele!”) ens va retratar les circumstàncies humanes en les quals s’ha de moure Cuixart. Quan va recordar l’anècdota de la broma sobre el suborn el dia de les eleccions i com el van tancar per interrogar-lo (“Ells es posen els guants quan ens han d’escalfar”) va quedar clar l’excés desmesurat de control sobre Cuixart i el tracte que reben els presos. També va dir, com de passada, com van dispersar els presos catalans i com es van fer escorcolls preventius especials amb l’arribada de Cuixart, o com els van voler separar quan van detectar que hi havia una amistat entre ells. O fins i tot quan un funcionari els va preguntar si estaven embolicats pel fet de compartir caminades pel pati (“Haver-los dit que sí”, li va dir en Jordi). O com molestaven en Cuixart per megafonia o feien endarrerir l’hora de dinar per donar-li el correu. “Això no es veu a Madrid, no?”, va preguntar quan va detectar cara de sorpresa en Laura Rosel. Quan ella li va preguntar si a Soto del Real també hi havia drogues, ell va respondre: “Jo no he consumit”. Més clar, l’aigua. En Jesús va explicar la transcendència que havien tingut per a ell les ajudes de Cuixart i la seva dona, Txell Bonet, amb el pacte que ell no es tornés a drogar. “L’estic cagant?”, va preguntar temorós d’haver parlat massa. Al contrari: va ser un encert d’entrevista.

Amb aquell candor explicatiu, en Jesús Ruiz ens va dir molt més del sistema judicial espanyol, de les condicions a la presó, de la personalitat de Cuixart i del clima ideològic al país que molts articulistes.

stats