Presa de pèl televisiva i històrica per part del referent de la veritat periodística. Operación Palace era un fals documental (o mockumentary ) que complia amb escrúpol les característiques del gènere. Emmarcava deliciosament bé les mentides en un marc autèntic i reconeixible per guanyar-se la credibilitat de l’espectador. Utilitzava fonts de prestigi per reforçar el verisme. El guió era sublim i garantia les petites bromes perquè l’audiència pogués percebre l’engany. I complia amb el requisit més important: provocava un discurs interior a l’espectador que feia que la funció del fals documental fos completa. Évole ja havia jugat amb els límits de la veritat. Deveu recordar aquells temps en què qualsevol incidència en l’actualitat ens pensàvem que era per culpa d’un infiltrat del Follonero. Però el format i el periodista havien evolucionat. Ara l’engany costa d’acceptar i és més difícil de perdonar quan prové d’algú en qui confies cegament. En plena crisi del periodisme, les filigranes que juguen amb la credibilitat i la veracitat són una sacsejada més forta. ¿Calia fer un fals documental per explicar el que volia Évole? No. Però és lícit i divertit que un periodista trapella (no ho ha deixat de ser mai) hi vulgui jugar amb aquesta excel·lència. Com a experiment, magnífic.

Qüestiono que s’aprofités la mateixa franja horària del Salvados per posar-nos a prova. L’ensarronada és apropiar-se de l’espai simbòlic del periodisme televisiu més revelador i contundent dels últims anys. A més, un dels riscos del fals documental és restar transcendència al focus d’investigació. I després del seu Operación Palace Évole ha necessitat justificar-se. Amb un debat i amb un comunicat extra per adduir arguments en la seva defensa. I això és el que no m’ha agradat. La valentia per exercir un gènere televisiu implica acceptar-ne les conseqüències sense donar explicacions. Al·legar després que “potser altres els han enganyat però no els ho han dit” és voler-se erigir per sobre del bé i del mal, fins i tot després de marejar amb picardia la seva audiència i la seva confiança. Si Operación Palace l’hagués fet algú altre, no hauria agradat tant. Però que ho faci Évole també fa enfadar més. Les dues cares que proven la seva autoritat professional. El súmmum del prestigi assolit per Évole es confirma amb la manera com sorprenentment ha arrossegat altres periodistes a mentir per jugar al seu joc. I en com tanta gent hi ha caigut de quatre potes. A canvi, Évole ha estat disposat a arriscar el bé més preuat: la seva credibilitat. És un momentani i reversible harakiriperiodístic de qui potser estava una mica tip de la seva aura perfecta. Tal dia farà un any. Évole sap que amb la tele es pot fer qualsevol cosa, però també fa temps que comprova sobre el terreny que el país no està preparat per entendre-ho tot.