16/01/2013

L'èxit de 'Polseres vermelles'

2 min

Estrena contundent de la sèrie estrella de TV3 Polseres vermelles . La que va fer plorar Spielberg (diuen) i la que ens obliga a tots a perdre unes quantes llagrimetes. Hi ha instants en què un in crescendo de guió confabulat amb l'èpica de músiques bufones provoca l'estimulació del llagrimal com si et posessin el dit a l'ull. Està perfectament calculat on ens hem d'emocionar i s'ha de ser de suro per no caure en la xarxa dramàtica, de vegades fins i tot excessiva. El retorn de Polseres vermelles arrenca una altra vegada amb l'aigua com a símbol. Si la primera temporada va començar en una piscina com a símbol d'eternitat, la segona s'inicia al mar com element purificador i generador de vida. Aquesta nova etapa, aprofitant que s'han descobert els mecanismes de la popularitat, ha potenciat tot el que funciona de Polseres vermelles . I què és? D'entrada, un retrat d'un món naïf que, de manera permanent, desprèn una poètica infantil. És un romanticisme televisiu fàcil i calculat, amb petons davant d'una posta de sol. Una manera molt hàbil de jugar amb els silencis llargs i les mirades. I és en aquesta emoció continguda que es força l'empatia amb l'espectador. S'intel·lectualitzen els silencis sumant-hi càrrega lacrimògena. I després d'aquesta contenció arriba l'onada d'emoció accelerada pel torrent musical.

El relat són permanents oscil·lacions de felicitat que arrosseguen l'espectador. La naturalitat amb què s'aborda el càncer, la fortalesa i maduresa dels adolescents però a la vegada la fragilitat de les seves vides connecta amb l'audiència de totes les edats. La trama sol fugir d'escenes familiars i potenciar, en canvi, l'aventura dels adolescents. La seqüència en què el Lleó travessa tot Barcelona saltant sense una cama per atrapar un autocar que se li escapa als nassos és d'un dramatisme desaforat que frega fins i tot la comicitat. Però l'espectador ja està embriagat del clima èpico-convalescent que a alguns hipnotitza.

stats