Els talent shows que fan servir nens perquè cantin i ballin imitant sempre famosos adults són una aberració. Un atemptat al bon gust i a la pedagogia. Programes tipus Tu cara me suena mini a Antena 3, o Pequeños gigantes a Telecinco exploten la canalla perquè facin d’adults inquietants. Dono per descomptat que els nens reben un tracte exquisit i segur que els equips de producció van molt amb compte a no rebentar-los amb hores d’assaig. Però l’explotació televisiva sí que existeix en la manera que tenen de treure partit a la canalla: vesteixen les nenes amb roba de dona, nens com homes escurçats, els maquillen exageradament i els fan cantar cançons que, per sort, la gent no entén què diuen. Ni les mateixes criatures saben el que canten. Fan el teatre tal com els hi ordenen i gaudeixen dels minuts de popularitat. Però l’exhibició d’aquests nens amb comportaments sobre l’escenari tan poc infantils, a vegades amb actitud sensual, és desagradable. És de mal gust. Hi ha gent a qui li fa gràcia veure nens i nenes disfressats de persones grans. És possible que puntualment pugui ser així. Però aquests programes que es converteixen en fàbriques de producció de nens envellits acaben fent angúnia. Un darrere l’altre a fer el seu paper per complaure els pares. Ni tan sols l’horari d’emissió del programa encaixa amb una franja infantil. Molts dels col·laboradors del programa es dirigeixen a aquesta canalla com si fossin curts. Els parlen com si tinguessin dificultats de comprensió i els pregunten tonteries. I després reapareixen a l’escenari guarnits com celebritats adultes. Es mouen com robots que han estat programats i executen amb molta pressió les ordres assimilades.

Dijous a Tu cara me suena mini una nena feia d’Amy Winehouse. Es movia més o menys com ho solia fer la cantant. Entonava Valerie, una lletra que amaga un dramatisme propi del context de l’Amy però que en boca d’una nena pot sonar inadequat. Quan les teles utilitzen animals les protectores es queixen. Els nens, en canvi, queden exposats a la xaronada televisiva. Són productes televisius prefabricats que s’aprofiten de la seva ingenuïtat, i sobretot, de la seva manca de criteri. Aquests espectacles traspuen una tristesa enorme. Són un xou sòrdid. És inevitable que et facin pena. Són víctimes d’unes aspiracions de grandesa dels seus pares i els fan creure un talent que no tenen i, sobretot, que mai no els servirà per a res.