12/05/2018

Llàgrimes d’egocentrisme

2 min

Dissabte a la nit, a Antena3, estrenaven La noche de Rober, un late night clon d’ El hormiguero amb ínfules d’assemblar-se als xous nord-americans. El programa va començar amb una actuació musical en directe de Dani Martín i, un cop acabada la cançó, va aparèixer el presentador, Roberto Vilar, Rober a la tele.

Amb les últimes notes de la cançó, Rober va aparèixer al plató balbucejant un “ Joer, joer... ” mentre s’eixugava les llàgrimes. Al decorat, unes lletres gegants i lluminoses escrivien el seu nom en majúscules. I, a continuació, assecant-se els ulls, diu al cantant: “ Te puedes creer que llevo años en televisión y estaba llorando antes de salir aquí, de ver mi nombre aquí... te lo juro. España no me conoce, no sabe quién soy, y verte aquí cantando en mi primer programa a nivel nacional... Gracias, tío, de verdad... ” Realització mostrava com el presentador no parava de tocar-se els ulls per eliminar les llàgrimes i exhibir l’estat de consternació que li provocava aparèixer davant de tot Espanya, així, en genèric: “ España no me conoce ”.

El presentador, assecant-se encara els ulls, es va presentar: “ Buenas noches, yo soy Rober ”. I a continuació va explicar: “ Yo soy famoso en Galicia. Tú llamas a cualquier sitio en Galicia y me conocen ”. Aleshores el cantant va trucar a un amic seu gallec, que va resultar que era l’actor Javier Gutiérrez, per confirmar-ho: “ ¡Sí, hombre! ¡Y tanto! ¡Es el David Letterman de Galicia ”. I l’actor va confirmar la fama absoluta del presentador a Galícia com a digne aval per aterrar a l’autèntic paradís mediàtic que és Espanya. L’encimbellament definitiu de qualsevol presentador ambiciós que, ara sí, assoleix l’èxit de veritat i plora davant de “tot Espanya” per fer-li saber el seu agraïment.

Una arrencada televisiva que expressa el centralisme amb què ens han volgut adoctrinar: el missatge que el que s’esdevé a escala autonòmica és de segona categoria, i que el veritable triomf s’esdevé a la capital. Aquells que quan arriben a una televisió generalista se senten rebuts per Espanya sencera. I, a sobre, ploren d’emoció per exhibir l’agraïment del vassall que porta credencials: l’aval de la seva regió. I l’estultícia de parlar d’ell mateix no com d’un professional dels mitjans de comunicació sinó com un famós de la contrada. El patetisme de qui, a sobre, exhibeix les llàgrimes per pidolar l’afecte immediat del país, perquè l’obsequiïn amb la compassió que mereix un pobre esforçat de províncies que per fi ha vist recompensades les seves aspiracions. L’home que plora de veure el seu nom escrit al plató perquè ha tocat el cel. Un presentador que en el moment que veu realitzat el seu somni no pot fer altra cosa que parlar d’ell mateix i presumir de fama en comptes de posar-se a treballar pel projecte que l’ocupa. No recordo una arrencada de programa tan provinciana, egocèntrica i acomplexada com la d’aquest programa. Sens dubte feia plorar, però de pena.

stats