En El convidat dedicat a Josep Maria Mainat, àlies el ros de la Trinca , vam veure la lluita ferotge i desesperada d'un home contra l'inexorable pas del temps. I això provoca certa compassió pel protagonista perquè saps que, per més que s'hi esforci, la joventut física i funcional, la més aparent i superficial, sempre se t'acomiada amb més o menys elegància. Però televisivament el programa va trobar una manera molt subtil d'incidir en aquesta lluita perduda. Quan Mainat obre el calaix per parar la taula, en surt també la capsa d'un medicament. Quan el trinco talla la mongeta tendra, mostren les seves mans, que mai no enganyen, amb la motricitat i les taques pròpies dels anys. Quan van al gimnàs, Mainat és l'únic que no aconsegueix fer l'exercici de cames que completen el fill i l'Om. El muntatge és finíssim: manté l'instant prou temps perquè descobrim la manca d'agilitat pròpia de l'edat però ho fa prou fugaç per impactar en la retina de l'espectador gairebé subliminarment.
Mentrestant, Josep Maria Mainat, un mestre de la televisió, s'esforçava a crear en pantalla la imatge que vol donar. Va plasmar estampes de vida idíl·lica i jovenívola: esmorzars tranquils i sans amb la dona, visites matinals dels fills abans d'anar a l'escola, escenes bucòliques de la canalla jugant al menjador, el col·lega còmplice del fill gran, l'esportista vigorós que malda per muscular bíceps i pectorals. Però la càmera no perdona. Trobem també l'home que presumeix d'ajudar els fills a fer els deures i després s'equivoca en l'edat que tenen. Veiem el pare que admet que si el bebè plora de nit ell no se n'ocupa i després rectifica i diu que sí que ho fa. L'amfitrió que fa veure que cuina i la minyona que se'l mira escèptica. I a sobre li canvia el nom: Mainat primer li diu Rosa i després Rosaura. I és que deixar entrar a casa el convidat és cada vegada més perillós, perquè cada vegada en sap més. És l'invitat amable i discret que després es converteix en el tafaner implacable que posa la teva vida al descobert. El convidat és menys innocent del que sembla. Amb tot, Mainat va donar punts de vista interessants sobre el relleu de la Trinca que ha agafat el Polònia i la importància de fer la crònica d'un país amb humor. I va ser agradable recuperar el duet amb Toni Cruz en una sobretaula. A més, com a bon emprenedor, fins i tot ho va aprofitar per incloure el negoci propi en el relat com qui no vol la cosa. Va publicitar el seu vi i l'espectacle Gaudí Experience hàbilment. Però potser perquè em toca de prop em quedo amb la següent frase: "La professió de crític televisiu a mi no em mereix cap respecte". No sap quin consol. Això, i saber que no l'afecten les crítiques. Em quedo molt més tranquil·la sabent que Mainat passarà olímpicament d'aquesta columna.
