Més enllà de les fotudes de pota diverses de Mariló Montero existeix una doble lectura en el seu presumpte periodisme que és inquietant i nociva. A La mañana de TVE volen informar de casos (sovint molt residuals) quan en realitat busquen una condemna moral. A través d’unes entrevistes molt recargolades i absurdes Mariló es converteix en una inquisidora que frisa per jutjar i presumir de veredicte exemplar. És insultant com de vegades demostra escandalitzar-se davant del seu convidat denotant una moral i una maduresa més elevada que la dels seus entrevistats.

En els darrers dies ha passat, per exemple, amb una prostituta (i “terapeuta sexual”) que era al programa convidada per explicar uns cursos que feien sobre la tasca d’exercir aquest ofici a dones amb poca experiència. Un cop la van tenir asseguda a taula més que informar-se del que a ells mateixos els havia cridat l’atenció (per això li havien pagat el bitllet perquè anés al programa), la van començar a jutjar als seus nassos. Van manipular fins i tot la finalitat del curs i van convertir un aprenentatge de precaucions i consells per garantir la seva seguretat en situacions límit en una filigrana d’arts amatòries per incitar les dones a fer-se prostitutes. Al final van condemnar la prostitució com si la convidada en fos la inductora i proxeneta. Si tant els agredia la sensibilitat, per què ho publicitaven? La dona va marxar esparverada i Mariló i els contertulians van acabar amb la satisfacció d’haver resolt per sempre més el drama de la prostitució.

Amb el cas d’uns nois intoxicats per un pastís de marihuana van fer tres quarts del mateix. Van entrevistar el rector de la universitat on estudiaven i l’entrevista va degenerar en preguntes ridícules: “Si els fills fossin seus, vostè com hauria reaccionat?”, “¿Han observat quina manera tenen de divertir-se els seus estudiants?” o, la més absurda de totes: “¿Considera que aquests nois van ser informats dels riscos abans de consumir el pastís que havien cuinat?”, com si en comptes d’universitaris en hores lliures parlessin de menors d’edat drogats a la classe. El súmmum de la banalitat va arribar de la mà de Fernando Ónega, que va preguntar al rector, enginyer de titulació: “ ¿Y cómo se encuentra un ingeniero de caminos hablando de «marijuana»? ” És la sibil·lina moral amb pudor de naftalina que des de l’altar de la tele dicta sentència sobre la vida dels altres. I el pitjor de tot, presumir d’un elevat esperit ètic quan, en realitat, és simple mesquinesa.