Matemàtiques en femení

A questa setmana Karen Uhlenbeck ha rebut el premi Abel de matemàtiques, l’equivalent del Nobel que lliura l’Acadèmia de Ciències i Lletres de Noruega. Es converteix en la primera dona que aconsegueix el màxim guardó mundial en els setze anys que fa que existeix aquest reconeixement. De Nobel de matemàtiques, per cert, no n’hi ha. Fa dècades que corre el rumor que Alfred Nobel no el va voler crear perquè la seva dona li havia estat infidel amb un matemàtic, una dada que no s’ha pogut demostrar mai i que és obvi que és una prova més de sexisme i culpabilització de les dones per justificar un error de criteri masculí.

Karen Uhlenbeck ha contribuït a destruir l’estereotip que les dones no són tan bones com els homes en matemàtiques. Un tòpic que té greus conseqüències perquè aquest argument provoca una manca de confiança de les dones en les seves pròpies capacitats, convencent-les que són més aptes per a disciplines de caràcter humanístic.

Uhlenbeck va créixer jugant a futbol al carrer amb els seus amics i llegint llibres de ciència d’amagat quan s’avorria a les classes de l’escola. El seu somni era ser guardaboscos o dedicar-se a la recerca científica. “Tenia clar que no volia ensenyar. Tot allò que tenia a veure amb la gent com a professió em semblava horrible”. Uhlenbeck era una solitària: “Mai vaig sentir que formés part de res. Vaig anar a la meva i mai vaig entendre que hi havia una manera com se suposava que s’havien de fer les coses”. Va començar a estudiar física a la Universitat de Michigan però es va passar a les matemàtiques perquè s’ajustaven més als seus interessos. Per continuar la seva formació va evitar centres prestigiosos com Princeton o Harvard perquè sentia que la pressió exercida per una cultura acadèmica majoritàriament masculina la portava constantment al límit i la distreia del que realment li importava: aprendre. Es va casar i va començar a trobar constants obstacles professionals.

El seu marit, biofísic, tenia ofertes de Standford i Princeton, però ella no tenia cabuda en aquelles universitats perquè les normes antinepotisme impedien matrimonis entre el personal. Tots dos van triar treballar a la Universitat d’Illinois, on Uhlenbeck va viure cinc anys infernals. Mai es va sentir respectada com a professora i sempre va percebre que la consideraven una simple esposa. Aïllada, infravalorada i sense cap àmbit de recerca que li interessés, amb l’autoestima destruïda, es va separar i va marxar a Chicago, on se li va obrir un nou món. Va connectar amb altres col·legues dones que es dedicaven al seu mateix àmbit. La van respectar i la van empènyer a dur a terme el seu propi projecte d’investigació. Va rebre una beca Sloan que li va permetre mantenir-se financerament.

Uhlenbeck considera que aquella beca va ser clau per a la seva trajectòria i que, si no l’hagués rebut, ho hauria hagut de deixar. No va trigar a passar a formar part dels matemàtics nord-americans més prestigiosos. També va entendre que fins aleshores s’havia equivocat: la seva voluntat d’aïllar-se com a investigadora l’havia perjudicat. Actualment encoratja els seus alumnes a no cometre els seus errors i acabar amb la imatge del matemàtic antisocial tancat en un despatx. Va aprendre la importància d’un sistema de suport acadèmic i va decidir combatre allò que havia impedit el seu progrés professional, especialment el biaix de gènere. Uhlenbeck ha aconseguit una fita fins ara impossible. La pregunta és inevitable: quantes es van quedar a mig camí i què és el que la ciència ha perdut sense elles.