Micromasclismes televisius
Dilluns a Documentos TV de TVE emetien un reportatge titulat El machismo que no se ve. Diversos experts explicaven com la igualtat entre homes i dones continua sent una utopia. Posaven èmfasi en les generacions d’adolescents. Ja han nascut en una situació d’aparent igualtat i tot i així molt sovint no saben identificar conductes masclistes. Els experts demostren, a més, com la idea de l’amor romàntic que ven la indústria cultural és altament nociva. Serveix patrons de conducta erronis de cara a l’evolució de la dona en la societat, la posiciona com un subjecte passiu i pacient envers la conducta masculina i es ven el missatge de l’amor etern com un èxit i una salvació a tots els seus problemes.
El machismo que no se ve és un reportatge interessant en el contingut, revelador en els exemples que troba entre els adolescents i una mica rudimentari en la realització. Però és d’aquells treballs televisius que en un centre educatiu poden ser útils per reflexionar amb els alumnes. En el reportatge és interessant veure com un educador social reflexiona a l’aula amb els adolescents sobre el masclisme avui dia.
Però El machismo que no se ve és una excepció en una tele atapeïda de micromasclismes i masclismes flagrants. Els estereotips de la dona en canals adolescents com Disney Channel són caducs i ofensius. També en molts dibuixos animats d’èxit, el rol dels personatges femenins acostuma a ser de simple acompanyament dels masculins o figures sotmeses a l’autoritat dels homes ( Les espies de veritat, Els germans Kratt...). Per no parlar de dibuixos japonesos com el Shin Chan o Doraemon, en què la diferenciació de conductes home-dona i nen-nena és abismal. També és difícil trobar un informatiu editat per una dona i programes dirigits per dones. Sovint són només presentadores. Les reporteres han envaït les cadenes privades seleccionades per criteris estètics en què el seu paper i el seu vestuari inclouen una sexualització de la conducta. En molts programes han desaparegut ja les hostesses (tot i que encara en queda alguna) però a la dona objecte se li ha assignat un rol similar. Ara les joves periodistes llegeixen tuits i mails. Gairebé mai ho fan nois. Els realities i dating shows, sobretot els de Mediaset, entenen la dona com un objecte sexual i creen patrons en les relacions de parella que fomenten el maltractament psicològic i l’home com a propietari de la dona, que s’ofereix com una euga en un mercat d’animals. Són només alguns exemples i la tele és el transmissor més potent de l’herència social. Mentre això no canviï difícilment farem que la societat avanci.
