Misèries d’una família catalana
Divendres a la nit TV3 va estrenar Vilafranca, l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre del mateix nom. Un drama familiar que es desenvolupa durant el dinar de festa major de la ciutat que dona nom al títol. La programació a la graella no pot haver estat més acurada: l’han fet coincidir temporalment amb les festes que serveixen de context a la història. No sé fins a quin punt un divendres al vespre de festa major els vilafranquins estaven pendents de la pel·lícula, però la simultaneïtat dels esdeveniments denotava cura televisiva.
S’ha de reconèixer que la disputa central per una herència en què hi ha un fill favorit és un tema molt català i més en un Penedès que canvia les vinyes pels polígons, i que l’argument té, de rerefons, una certa crítica al tarannà autòcton tradicional.
El còctel de personatges prometia: un avi amb Alzheimer amb passat franquista que es va afiliar a Convergència (Joan Pera), la seva esposa pujolista i mala mare (Carme Sansa), un casteller alcohòlic, una pija castellanoparlant que destrossa el català, un marit abnegat i escarrassat, dues cosines que es piquen pel nòvio, un amiguet vegà i finalment els tres germans que generaran el conflicte principal amb la disputa de l’herència: un trepa pujolista banyut, una amargada pocapena i una víctima estoica plena de bondat.
L’arrencada desconcertava amb unes imatges d’arxiu reals posades en calçador que servien de context social i polític als esdeveniments, quan Jordi Pujol va convocar eleccions des del cim de l’Aneto. Després veurem que les opinions polítiques d’alguns dels personatges serviran per donar profunditat a la seva personalitat. Que tots els malvats fossin de la corda convergent, poc afectuosos i interessats pels calés, era un detall subtil.
Pel que fa al contingut de Vilafranca, francament, vam patir. Però no tant pel que pretenia a nivell argumental el melodrama català que s’esdevé al voltant d’uns canelons cremats com per l’adaptació. Les versions cinematogràfiques d’obres teatrals no són mai fàcils i el canvi de llenguatge d’un gènere a l’altre sol ser traïdor. La teatralitat postissa de Vilafranca convertia la pel·lícula en difícil d’empassar. Hi havia dos aspectes fallits. D’una banda, el nivell interpretatiu, desigual entre actors però amb algunes intervencions dures d’assimilar. I l’altre element terrible eren uns diàlegs afectats, massa literals amb les accions i que necessitaven verbalitzar-ho tot per explicar els matisos. Si bé Vilafranca demostra bona voluntat volent aprofundir en el tarannà autòcton com a material narratiu per construir un drama familiar, el resultat ens retorna a un passat cinematogràfic que també és molt nostrat: ficció catalana d’aquella que no saps com posar-t’hi.
